Vivim un moment en què sorgeixen nous brots de covid-19 a prop, mentre tots plegats hem abaixat la guàrdia i en alguns ambients no es respecten les mínimes normes de seguretat. No seria estrany que tornessin a produir-se episodis de confinaments parcials. Mentrestant, la meitat dels treballadors acollits als ERTO han tornat a la feina, però l'altra meitat no sap si ho farà. I els autònoms que han accedit a l'ajut, tampoc saben fins quan els arribarà.
Les xifres sobre perspectives econòmiques en termes de PIB no són optimistes. Més aviat han anat empitjorant les previsions que per Espanya, Itàlia i França ja se situen a l'entorn del 12%. Els estats amb més pes turístic com són aquests encara ho tenen més negre. I dins d'ells les zones on el turisme és un monocultiu.
La nova presidència de la Unió Europea a mans de Merkel obre una finestra d'esperança si utilitzant el lideratge que tothom li reconeix, i arrossegant Macron, que no està en el seu millor moment, aconsegueix implicar Europa en polítiques coordinades de resposta a la crisi, d'avenç en una fiscalitat compartida sobre les grans multinacionals que s'escapen de la tributació i que podrien fornir directament els ingressos d'una UE que mai serà res si no supera aquesta ridícula franja de l'1% del seu PIB destinat a pressupost. Una Europa que caldrà que es posicioni entre el populisme autàrquic i autoritari americà i el poder econòmic antidemocràtic de la Xina amb nous aliats a Rússia amb un Putin convertit en tsar i Erdogan en el nou soldà otomà.
Des de Catalunya, amb un Estat en fallida galopant, haurem d'esperar que els planetes s'alineïn i els ajuts europeus vagin destinats a projectes competitius i controlables des de Brussel·les. Només amb aquesta fórmula des de Catalunya podrem accedir al suport econòmic que ens pertoca pel pes de l'economia i la capacitat d'innovació. En cas contrari, ja sabem com acaben els fons. Polítiques de repartidora territorial i, si Europa no controla, es poden trobar davant d'un nou pla Zapatero destinat a malbaratar en asfalt i totxo, diners clau per a la transició energètica i industrial.
El vicepresident Pere Aragonès insisteix que l'aposta ha de ser per l'economia de la vida (salut, educació, benestar...), per la transició energètica i digital, per la nova indústria 5.0. Però un cop més els plans racionals elaborats des de Catalu-nya xoquen amb la realitat dels 16.000 milions d'euros de dèficit fiscal que se'n van cap a Espanya i no tornen; i els prop de 2.000 milions que van cap a Europa en el mateix sentit. I l'Estat no mou cap fitxa per solucionar-ho. Al contrari, no només no aborda l'injust sistema de finançament autonòmic que perjudica especialment Catalunya, València i Balears, sinó que no emprèn les reformes necessàries per recaptar més ingressos de les grans empreses de l'IBEX especialitzades a practicar l'elusió fiscal; ni per evitar el frau fiscal generalitzat. Però tampoc fa res per retallar les parcel·les de l'estat central absolutament prescindibles.
Posem per cas, l'exèrcit. En plena pandèmia el govern del PSOE, mentre el govern francès ha abocat milers de milions d'euros per retenir Renault, no en destina cap ni un a retenir Nissan (excepte a Cantàbria), però en canvi encarrega a les fàbriques d'armament radicades a Madrid i Andalusia la construcció de 348 unitats del vehicle de combat 8x8 Dragón per import de 2.083 milions d'euros. En ple estat d'alarma, l'exèrcit ha adquirit, per valor de 7.331 milions d'euros, a més dels blindats ja esmentats, 5 fragates F-110, 70 avions caces Eurofigther, 17 helicòpters Chinook, 23 helicòpters NH-90 i nous satèl·lits militars.
Encara més, el febrer del 2020, la ministra de Defensa, Margarita Robles, va informar de l'augment de les Forces Armades de 120.000 a 127.000 efectius. Més militars, més armes i més suport a la indústria militar, per sobre de la de l'automòbil, amb l'anomenada operació Au Fènix. I tot això, al mateix temps que es confirmava que no es renovarien els contractes a 39.000 sanitaris a final d'any.
Espanya té una taxa de 2,56 militars per cada 1.000 habitants, i amb l'augment passarà a 2,69 militars per cada 1.000 habitants. Davant de Gran Bretanya i Alemanya. I de moment darrere de Portugal, França o Itàlia, amb 3,18, 3,10 i 3 militars, respectivament, per cada 1.000 habitants, però en procés de descens. Itàlia va reduir un 44% els seus efectius del 2005 al 2017 ; França, un 40%; i Portugal, un 30%. Espanya és l'únic estat europeu amb més de 100.000 militars que no sols no va reduir de manera dràstica el seu nombre de militars entre el 2005 i el 2017, sinó que el va augmentar. Espanya ha passat del lloc setè el 2005, pel que fa a nombre absolut de militars, al cinquè lloc el 2020.
No obstant això, Espanya es troba a la part baixa pel que fa a personal sanitari. Espanya és l'onzè estat pel que fa a metges per cada 1.000 habitants, amb 3,9; la vint-i-dosena pel que fa a infermeres per cada 1.000 habitants, amb 5,7; i la vint-i-cinquena pel que fa a llits d'hospital per cada 1.000 habitants, amb 3.
Aquestes asimetries evidents entre estats, i a dins dels estats entre territoris, condicionen el benestar i la prosperitat dels ciutadans. Anar xuclant de les mamelles europees i catalana per fer polítiques destinades només a reforçar l'aparell coercitiu de l'Estat, no portarà a res de bo. Per a Catalunya, però també per a Espanya.
