12 de juliol de 2020
12.07.2020
Regió7

L'EFECTE EUROVISIÓ

11.07.2020 | 23:15
L'EFECTE EUROVISIÓ

L'inefable i incombustible presentador de TVE José Luis Uribarri, en els concursos anuals d'Eurovisió, davant les ensordidores derrotes dels representants espanyols, solia al·ludir a l'intercanvi de vots entre la família de països balticonòrdics d'una banda i, de l'altra, dels eslaus i balcànics. Atribuïa la desfeta no a la incapacitat musical o comercial de les propostes espanyoles, sinó a la confabulació que permetia tenir tanta quantitat de vot a petits estats que potser demogràficament o en volum de PIB estaven lluny de les «potències» entre les quals es considerava Espanya.

Aquesta setmana la representant espanyola Nadia Calviño ha perdut en la confrontació per presidir l'Eurogrup, malgrat el suport d'Alemanya i dels tres estats diplodocus europeus: França, Itàlia i Espanya. Hem sentit lamentacions, fins i tot, procedents de l'anomenada esquerra de debò, lamentant que hagi triomfat un conservador d'Irlanda, davant d'una socialista. Com si Calviño no fos la dona de negre infiltrada al Govern Sánchez, després del seu pas per responsabilitats internacionals. Arguments més peregrins encara són els de criticar Irlanda com a paradís fiscal, sense reconèixer que en el marc de la UE per ara no hi ha homogeneïtzació fiscal i la posició dels irlandesos és legal i legítima. Un país abocat a l'emigració ha usat la fiscalitat per atraure multinacionals i crear llocs de treball que d'altra banda no tindria. On és l'escàndol? Potser a l'Espanya que és la principal evasora fiscal d'Europa, ja que tot el capitalisme del BOE continua amb aquesta pràctica. I Espanya, el líder de la UE en corrupció. Si aquestes són les cartes de presentació d'Irlanda i Espanya i a més aquesta darrera, juntament amb França i Itàlia, són els estats que es preveu que seran més castigats per la covid perquè han fet apostes insensates en almenys tres aspectes: jugar-se-la al monocultiu turístic, polítiques faraòniques d'infraestructures ineficients, clientelisme desaforat com el de l'escàndol que una diputada italiana ha destapat aquesta setmana en esbrinar que les ramaderies taurines es beneficiaven en més una tercera part de fons europeus (milions d'euros) per mantenir una activitat ramadera extensiva, d'escassa ocupació destinada a un «esport» cruel.

Diguem-ho clar. El problema de fons és la constitució estructural d'aquests tres estats perdedors: jacobins, centralistes, concentrats, ineficients. I en el marc europeu la grandària els fa perdre pes real. Encapçalen els rànquings en termes absolutes però són un desastre en termes relatius. És per això que l'agricultura i la pesca mediterrània sempre són perdedores davant els lobbies centreeuropeus, és per això que la política monetària germànica s'imposa sempre a les necessitats del sud, etc.

Ara farem un exercici d'especulació. Des del febrer del 2020 hi ha 705 eurodiputats, de 27 estats, dels quals només cinc superen els 30 milions d'habitants, distribuïts de la manera següent: Alemanya 81 milions d'habitants amb 96 diputats, França 65 i 79, Itàlia 61 i 76, Espanya 47 i 59, Polònia 38 i 52, Romania 21 i 33, Països Baixos 16 i 29, Portugal 10 i 22, Bèlgica,10 i 21, Grècia 10 i 21, República Txeca 10 i 21, Hongria 9 i 21, Suècia 9 i 21, Àustria 8 i 19, Bulgària 7 i 17, Dinamarca 5 i 14, Eslovàquia 5 i 14, Finlàndia 5 i 14, Irlanda 4 i 13, Croàcia 4 i 12, Lituània 3 i 11, Letònia 2 i 8, Eslovènia 2 i 8, Estònia 1 i 7, Xipre 1 i 6, Luxemburg 0,5 i 6, República de Malta 0,40 i 6. Si observem ara el nombre d'estats per àrees geopolítiques. Àrea bàltica escandinava: 7 estats. Àrea mar del nord: 4 estats. Àrea eslava balcànica: 9 estats. Així, doncs, el conjunt de petits i mitjans estats en suma 20. En canvi, a la Mediterrània occidental només hi ha 3 estats, els darrers diplodocus, els més tocats per la crisi de la covid. Alemanya ha votat amb ells per ter-ror que s'enfonsi l'edifici amb fonaments inestables.

Fem una ucronia i considerem que la història s'ha mogut en un sentit invers. Fruit de l'evolució dels imperis suec, rus, austríac i otomà hi ha a l'est i el nord d'Europa quatre o cinc grans estats. I fruit de la descomposició o no composició dels estats nació francès, italià i espanyol perviuen moltes de les antigues repúbliques o regnes medievals o renaixentistes de l'àrea mediterrània occidental. Suposem que les més importants o amb més personalitat continuen esdevenint estats independents. Tindrien un representant al Consell de la Unió Europea i un comissari a la Comissió Europea. I al Parlament Europeu: Llombardia 10 milions d'habitants amb 21 diputats, Andalusia 8,5 i 21 diputats, Catalunya 7,5 i 17 diputats, València 5, Aquitània 5,9, Occitània 5,9, Provença 5, Sicília 5, Vèneto 5 i Piemont 4,3 amb 14 diputats cadascuna, Bretanya 3,3 milions d'habitants amb 11 diputats, Euskalerria 2,8, Galícia 2,6, Canàries 2,2 amb 8 cadascuna, Sardenya 1,6, Aragó 1,3 Balears 1,2 m, Friül- Venècia Júlia 1,2, amb 7 diputats i Còrsega 350.000 habitants amb 4 diputats. A aquests s'hi haurien d'afegir els diputats per les restes de França, Itàlia i Espanya. i quedaria de la manera següent: 22 estats que compensarien els 20 de la suma nord-oriental europea. Sense comptar els diputats que correspondrien a les restes de França, Itàlia i Espanya, amb un repartiment com l'actual, aquests ucrònics estats sumarien 224 diputats, uns quants més que els 194 que ara sumen els tres estats malalts de la Mediterrània occidental, França, Itàlia i Espanya. Així que, això de Nadia Calviño, i el que anirà venint, s'ho tenen ben guanyat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit