Els pactes de reconstrucció generals tenen poc en compte les experiències i dinamisme de l'àmbit local, entre altres coses per no cedir protagonisme i recursos i obviant el principi de subsidiarietat, pel qual s'haurien de poder pendre les decisions en l'àmbit més proper als ciutadans.

Sota diferents denominacions, com ara reconstrucció, reactivació i impuls, s'han pres, s'estan prenent i es pendran diferents tipus de mesures i paquets de mesures per afrontar la situació que estem vivint, que tots sabem que no acabarà en un breu termini i que serà de durada llarga o molt llarga.

Els diferents plans tenen una dimensió territorial molt diferent, des de la internacional, de la UE, estatals, regionals o locals, i pot ser que integrin diferents aspectes, des de sanitaris fins a fiscals, així com també de tipus sectorial. Per descomptat, les competències i el finançament determinen el marc d'intervenció en el cas de les administracions públiques.

No solament els governs i administracions han hagut de posar plans en marxa. En el cas de les persones, famílies, empreses, entitats i organitzacions, aquestes també han hagut d'improvisar plans de reactivació, amb altres noms o sense nom i amb més o menys suport dels plans i mesures generals, per afrontar la situació.

En el cas dels ajuntaments, consells comarcals i administracions locals, de seguida es van posar en marxa mesures de tipologia molt àmplia amb la voluntat d'actuar de manera integral: ajuts directes per a necessitas bàsiques, exempcions, bonificacions i ajornaments fiscals, reorientació de partides no prioritàries o ajornables, increment de l'endeutament, mesures sanitàries, reconeixement a les víctimes, suport a les entitats o xarxes de voluntaris, manteniment d'inversions estratègiques, simplificació de canals i tràmits, informació per gestionar ajuts provinents d'altres administracions?

La llista d'intervencions s'allarga en funció de la situació econòmica de l'administració concreta i de les possibilitats que la dimensió demogràfica del municipi proporciona. També s'ha buscat, en general, el consens de les forces polítiques i de les entitats representatives generals o sectorials. Això ha donat, on s'ha fet, més legitimitat democràtica i social i més eficiència en la presa de decisions.

Entrem ara en la fase d'avaluació i reorientació dels plans locals de reconstrucció i, sense entrar a valorar cada mesura concreta, ni cada pla concret, ja podem dir algunes coses.

D'entrada, cal dir que els plans s'estan aplicant, així com totes o gairebé totes les mesures, i no solament de manera inicial, sinó plena o avançada.

Els plans són útils i estan donant una resposta molt més eficient que els plans d'administracions superiors, si es tenen en compte les possibiliats financeres i competencials reals d'un municipi i i l'agilitat en posar-les en marxa. Podem comparar-ho amb el Fons de Recuperació de la Unió Europea, encara en discussió, o el retard en desenvolupar la xarxa de rastrejadors a Catalunya.

S'està diluint, però, el consens polític i social del moment inicial i la tendència és quedar-se en una concertació política, però no social o socialment molt feble.

És cert que s'estan aplicant les mesures, però no es diferencia gaire, quan s'explica el finançament, quina part prové de pressupost propi i quina part és gestió d'altres administracions. Això hauria de quedar ben diferenciat, no per demèrit dels ens locals, sinó per palesar l'infrafinançament estructural del món local.

Les mesures són correctes, però el finançament disponible per a moltes és clarament insuficient.

Aquestes mesures plantegen i inicien canvis en el model econòmic i social en diferents àmbits -serveis socials, mobilitat, transformacions de la ciutat, gestió d'equipaments per a la gent gran-, així com també en les administracions públiques.