Finalment s'ha desencallat l'acord europeu per ajudar a sortir de la crisi, accelerada per la pandèmia. A la premsa i a les xarxes hem assistit a una batalla campal entre els qui acusaven els països del nord, anomenats frugals, d'insolidaris i egoistes i els qui els defensaven, partint de l'exigència de control que proposaven sobre els estats amb fama de tenir la mà foradada.

Com ja s'ha publicat, Espanya rebrà 140.000 milions d'euros del nou fons creat per la UE. D'aquests diners, 72.700 milions seran préstecs, i la resta, ajudes directes. La novetat és que aquests ajuts que tot el sud demanava que fossin més generosos, només seran lliurats si l'Estat presenta un pla de reformes que siguin coherents amb les recomanacions que anualment fa la Comissió Europea.

L'executiu comunitari avalua els documents que envia el ministeri d'Economia i fa les seves consideracions. En el darrer informe ja apuntava quines eren les reformes imprescindibles per eliminar la bretxa de productivitat.

1.- Revisió del sistema d'incentius per fomentar l'ocupació indefinida.

2.- Flexibilització de les condicions laborals.

3.- Fomentar la formació professional.

4.- Promoure la inversió privada.

5.- Impulsar la innovació.

6.- Empènyer la digitalització de les empreses.

7.- Facilitar les energies renovables.

8.- Reduir el consum d'energia dels edificis, tant públics com privats.

9.- Invertir en noves interconnexions elèctriques.

10.- Desenvolupar una infraestructura de combustibles alternatius.

11.- Eliminar la fragmentació per ajudar les empreses en l'economia d'escala.

12.- Millorar la capacitat del sistema judicial per tractar temes empresarials.

13.- Aplicar polítiques fiscals que garanteixin la sostenibilitat del deute.

14.- Reforçar la capacitat i resiliència del sistema sanitari.

15.- Centrar la inversió en la transició ecològica i digital.

16.- Fomentar la investigació i la innovació.

A aquestes setze recomanacions se n'hi afegeixen catorze més, fins a trenta, en les quals es demana més eficiència en la despesa pública, incentius en la formació continuada, reducció de les barreres a la mobilitat, modernitzar els serveis d'ocupació, inversió en habitatge social, promoure emprenedoria, garantir sistema de pensions, reforma del sistema educatiu, eliminar restriccions regionals, foment del transport en ferrocarril, promoció de l'economia circular i incentius a la contractació.

Aquests trenta manaments es poden resumir en un eix central que consisteix en polítiques de reindustrialització enfocades en els reptes de la sostenibilitat, transició energètica i economia circular; en la digitalització i en les empreses 4.0.

Tot plegat presenta, però, molts interrogants. Segons l'economista Niño Becerra, si el total de fons que rep Espanya només cobreix el 10% del que necessitaria fins al 2026 vol dir que a l'Estat li faltaran 1,26 B d'euros, que més o menys és el PIB d'Espanya. D'on els pot treure, es pregunta l'economista. Del deute. Si el 2019 es va tancar amb un deute del 95,5% del PIB, podria ser que el 2026 hi arribés amb un deute del 195% del seu PIB.

Però aquest desastre financer seria tolerable si l'endeutament servís per fer totes les transformacions estructurals que demana Europa i les que no demana, que poden ser tant o més importants.

L'educació ha estat un camp de batalla permanent. L'FP dual ha estat bloquejada pels sindicats i la patronal. El sistema d'ocupació i els subsidis d'atur no incentiven el treball, com tampoc no ho fan els salaris ridículs de segments amb poc valor afegit al camp o al turisme. El pes del sector immobiliari farà difícil abordar l'habitatge social. En canvi aprofitaran les obsessions unificadores que són correctes en estats petits però que, aplicades a Espanya, poden acabar liquidant aspectes clau de l'autogovern que són la base d'un cert federalisme competitiu.

Podem trobar-nos amb propostes pseudoindustrialitzadores per justificar-se davant Brussel·les que consisteixin en la reedició de l'INI franquista on les oligarquies de serveis de l'IBEX35 es transvesteixin d'indústria innovadora i captin bona part dels recursos que haurien d'anar a les pimes emergents.

I en el repartiment territorial dels fons si la UE no imposa un criteri competitiu i finalista per tal que siguin projectes els que s'enduguin els diners, hi haurà criteris de repartidora territorials.

No soc gens optimista pel que fa al Govern espanyol. S'aprofitaran les recomanacions més centralistes i dretanes per fer saltar per l'aire l'acord amb Iglesias i concentrar a Madrid una suma de 155 i estat d'alarma econòmic que no servirà per altra cosa que consolidar encara més el poder oligàrquic de sempre. Aquest del qual forma part Iberdrola, que és capaç de fitxar sense manies l'exdirector del CNI en el seu consell d'administració. De les clavegueres al gratacels. Mentre Europa no condicioni els ajuts als nivells de qualitat democràtica exigibles, qualsevol llista de condicions serà inútil.