Parlàvem fa una setmana de la necessitat d'avaluar, més que mai, les polítiques públiques (també les iniciatives privades) per comprovar-ne l'eficiència. I ho fèiem de la mà de Marc Balaguer i Xavier Cuadras, aquest, director de l'Institut d'avaluació de polítiques públiques (Ivalua). Institut que ha assessorat les administracions en programes com la Renda Garantida Ciutadana, els Beneficis Fiscals d'Habitatge, l'Impost d'Habitatges Buits, els Plans Educatius d'Entorn, el Servei de Primera Acollida, el Servei d'Atenció Domiciliària, els Serveis Locals de Teleassistència, la Caixa d'Eines/Educarts, el Pla de Barris i la Xarxa d' Habitatges d'Inclusió de BCN i el Procés d'Assignació Escolar (SGB).
Però ens van quedar coses pendents. Com ara: què han de tenir en compte els avaluadors? Cal adaptar les avaluacions a les noves circumstàncies, perquè una major incertesa implica canvis en la seva implementació: quines preguntes cal fer, quina és la població destinatària, quins resultats se n'esperen i com es mesuren. Per altra banda, els avaluadors, ells mateixos, han de ser eficients. De què serveix haver fet una diagnosi de les evidències si no s'és capaç de sintetitzar-les i apropar-les a aquells que han de prendre decisions, els tècnics o els polítics? Quantes diagnosis estratègiques, per exemple, han quedat al calaix per falta de concreció i calendari de seguiment?
L'avaluació de qualsevol política ha d'estar basada en la presentació d'evidències clares de la seva bondat o maldat, quasi sempre presentant casos internacionals que se'ns han avançat en aquell àmbit. Les evidències han de ser rigoroses i útils i presentades en formats entenedors que facilitin el seu ús en la presa de decisions. Per això, les evidències també han de ser accessibles i fàcils d'utilitzar. Han de complir tots aquests preceptes, l'encàrrec d'avaluacions hauria d'estar sistemàticament pressupostada en els comptes de qualsevol administració.
Les evidències que se cerquen a fora s'han de complementar amb evidències extretes d'experiències pròpies, si poden ser en forma de plans pilot, millor per no arriscar massa en cas d'error. Sempre caldrà garantir una avaluació emprant mètodes participatius. I al final dissenyar una comunicació eficaç dels resultats per tal que impactin en la presa de decisions. És clau defugir els formats d'interès «acadèmic» per centrar-se en formats que prioritzin l'ús dels resultats.
Per això, s'estableix un protocol d'ús de les avaluacions amb les passes a seguir, un cop lliurat l'Informe final d'una avaluació. Cal la sistematització i l'anàlisi de les dades, mantenir el contacte amb les administracions i recollir informació. Per això, les dades administratives han de ser correctes i accessibles. La comissió d'Evidence Policy Making del Govern Obama va impulsar una estratègia per tal de garantir una infraestructura de coneixement per a un accés segur a les dades i posar en marxa els mecanismes per millorar la seva privacitat i transparència. La finalitat era millorar la capacitat institucional d'un govern basat en l'evidència. Un obstacle que se sol produir a les administracions és la reticència a compartir dades d'un segment a l'altre de la mateixa administració o d'administracions diferents: locals, supralocals, nacionals, estatals o interestatals. Quan cada cop més les polítiques estan interconnectades és lamentable que continuïn posant-se obstacles des del corporativisme o des del partidisme a la cooperació informativa.
Un cop l'avaluació completada ve l'hora de posar-la en pràctica. I això vol dir, sovint, no només canvis en les polítiques promogudes, sinó canvis en les organitzacions o administracions que les han d'implementar. I aquí plora la criatura. Hi ha resistència al canvi de les organitzacions, molts funcionaris estan apalancats sovint en la rigidesa del perfil de la plaça laboral a la qual han opositat. La insistència d'experts com Xavier Marcet a repensar el funcionament rígid i piramidal de les administracions no acaba de ser acceptat en molts àmbits de l'administració, on preval aquell lema tan conegut que «el polític passarà, però el funcionari es quedarà». De vegades el polític encara entorpeix, o no té la valentia de marcar el rumb dels canvis. I la sindicalització corporativa acaba premiant els resistents al canvi per sobre dels treballadors oberts i favorables als canvis.
Però, en fi, això són figues d'un altre paner. Paner on es pot ficar la mà, sempre que hom tingui dades evidents de bones i males pràctiques procedents de l'avaluació. Repeteixo: en una situació de xoc com la que vivim i viurem, almenys, tots ens hauríem de presentar als exàmens de setembre.
