La dimensió econòmica dels conflictes militars i polítics ha anat prenent més cos amb el pas del temps. Aquesta setmana mateix, i en clau localista, hem observat la conjunció de notícies polítiques que tenen un rerefons econòmic. La persecució mediaticojudicial amb assetjament feixista inclòs a Podem. La decapitació de les cares públiques que podien crear més arestes de les necessàries a la dreta espanyola: Cayetana Álvarez de Toledo i Lorena Roldán. La carta de suport a Joan Carles I signada per 70 expolítics, 40 dels quals vinculats amb casos de corrupció i uns quants franquistes i uns quants socialistes. La perseverança de tribunals i fiscalia en la repressió sobre l'independentisme per empènyer-lo al victimisme i a les dissensions traient-li capacitat de maniobra. Quina és la finalitat econòmica? Un govern o acord de governabilitat PPSOEC's per tal d'aplicar els ajustos dolorosos que la UE imposarà a Espanya per obtenir els recursos i fer front a la fallida de l'Estat.

Tres-cents anys enrere l'emblemàtica guerra de Successió tenia un important vessant econòmic. Lluís XIV de França havia declarat la guerra comercial contra Anglaterra i aquesta hi respongué creant una aliança amb els holandesos i els austríacs per evitar el perill de la suma de la potència francesa amb les possibilitats de les colònies castellanes a Amèrica. Les batalles navals contra els vaixells mercants van arribar a màxims històrics. Ja no era una guerra només entre estats sinó entre comerciants.

Aquesta setmana un nou edicte nord-americà limita l'accés de Huawei Technologies Co a la tecnologia americana, encara líder en molts àmbits dels semiconductors. I amenaça de matar l'empresa, ja que li tocarà estar-se un any per reconfigurar el procés de disseny i desenvolupament. I això ampliarà el desfasament amb els altres líders mundials com Qualcomm Inc., Apple Inc., TSMC i Samsung Electronics Co.

El govern xinès no s'estarà, però, aturat i utilitzarà les cartes que tingui a la mà: controlar la cadena de subministrament en la segona economia del món i sobretot posseir 1,1 bilions de dòlars de valors del Tresor dels Estats Units i 3 trilions de dòlars en reserves de divises. Hi haurà guerra bruta.

Fa 330 anys Londres reclamava a Amsterdam la prohibició de comerç amb l'enemic i aliats de tots els materials sensibles: vaixells, armes, fruits secs, vins, manufactures...I encara més, decidia atacar el comerç dels països neutrals que no respectessin la prohibició. Com ara quan EUA i la Xina estan obligant la resta del món a prendre partit tecnològic.

Quan França es va plantejar reaccionar i, veient que no podia presentar una batalla frontal perquè perdria, va optar per una bona defensa i la guerra de guerrilles comercial. Des dels ports de Dunkerque, Lorient, Saint-Malo, Morlaix i Baiona sortien vaixells a càrrec de corsaris que van passar a la categoria d'herois nacionals, com Jean Bart, René Duguat-Trouir, Robert Surcouf... El negoci de la pirateria oficial era tal que hi participaven com a accionistes aristòcrates i funcionaris reials. El plantejament era clar: el qui es considerava inferior en el camp de batalla obert optava per afeblir i sagnar l'economia enemiga. Lliçó que traslladada actualment al secular enfrontament entre la casta de Madrid i Catalunya hauria de donar pistes a la part catalana per tal de no sortir a camp obert en segons quins fronts on es poden anar perdent recursos humans i batalles, i en canvi concentrar-se en aquells flancs més propis del corsarisme on l'enemic pot rebre un desgast determinant en moments en què la seva credibilitat internacional política, institucional i econòmica està per terra.

El 1792 l'Assemblea Nacional francesa, l'endemà de la Revolució aprovava una resolució ben intencionada contra el costum bàrbar dels corsaris i declarava que «essent la guerra l'acte més eminent de sobirania dels pobles, només es pot realitzar des dels estats i mai per particulars pel seu compte» com els corsaris. Les bones intencions van durar un any.

En ocasió de la guerra de la Convenció amb Anglaterra, el 1793, la República Francesa acordava donar primes i recompenses als corsaris que aportessin als ports francesos vaixells comercials presos als enemics. 230 anys després ens trobem davant l'esclat d'una nova guerra freda en aquest cas tecnològica i comercial. Xina, utilitzant com a corsaris les seves multinacionals, està escampant tentacles arreu per controlar matèries primeres, alimentació i imposar-se comercialment i tecnològica. Per això, teixeix aliances entorn de la ruta de la seda: Pakistan, Rússia, Iran, Turquia amb antenes a Grècia i Itàlia. A l'altra banda, els EUA fa temps que darrere dels canons i amb els seus propis corsaris van imposar l'hegemonia econòmica i tecnològica. I al mig, hi ha Europa, que de forma naïf, com els de l'Assemblea el 1792, no gosa entrar en combat i està dividida sobre l'opció a prendre; amb estats com França que encara es pensen que sols poden tenir opcions de fer-se un forat.

Per a les elits polítiques i burocràtiques europees la guerra econòmica sembla no existir. No tenen discurs, ni reflexions, ni dedicació en els múltiples informes que genera Brussel·les. En aquest context, poc brillant per a Europa i desastrós per a Espanya, Catalunya necessita un bany de realisme basat en bones informacions procedents de la intel·ligència econòmica, per establir camps de batalla, aliances i estratègies guanyadores. Ens hi podem posar, i deixem de perdre el temps?