E l te s'havia conegut a Europa a través dels viatgers medievals com Marco Polo, però fou l'East India Company que promogué campanyes publicitàries sobre la bondat de la beguda per posar-la de moda el segle XVII. El 1720 Europa importava 900 tones de te. Al cap de 70 anys ja n'eren 14.000. Així que anglesos i holandesos van entrar en competència pel producte. Els anglesos van decidir una política proteccionista respecte al seu te, tot i que això va escampar el contraban. Al final del segle XVIII unes 40.000 persones en vivien. I uns dos terços del te consumit pels anglesos escapaven de les taxes d'importació imposades al te no anglès.

Els britànics, van fer, però, una diagnosi de les que ara s'anomenen disruptiva. En comptes de batallar amb holandesos i francesos pel comerç del te, per què no atacar el problema de fons que era el monopoli xinès en la seva producció? Tal dit i tal fet. I a aquesta tasca hi van dedicar una missió de vigilància tecnològica. I quin era el perfil adequat per a aquesta tasca? El d'un científic. Podríem dir que el botànic Robert Fortune (1812-1180), elegit per l'East India Company, va ser qui va fer recerca aplicada sobre el te. En els seus escrits va explicar, des del 1848, totes les peripècies per poder infiltrar-se en els territoris reservats de la producció del te i com va aconseguir seleccionar-ne les millors llavors i plantes i aprendre'n el conreu. Aquestes accions, acompanyades pel fitxatge d'algunes desenes de conreadors, que avui classificaríem com a captació de talent, van permetre que, juntament amb el doctor Falconer, del jardí botànic de Calcuta, la Companyia de les Índies Orientals comencés l'explotació del te a gran escala a l'Índia sota control britànic. Des de l'experimentació en la millora de les plantes, la producció, la fabricació i l'exportació, controlant tota la cadena de valor, els britànics venien abans d'acabar el segle XIX les mateixes tones de te que les que procedien de la Xina. El 1913 el monopoli del te de la Xina havia fet fallida. L'Índia britànica fornia el 95% del te als anglesos.

Aquesta curiosa història ens il·lustra un cop més sobre realitats més pròximes. Només espigolant notícies d'aquesta dar-rera setmana hom veu una cursa en la recerca aplicada de la intel·ligència artificial (IA). Un cop més, és la demanda militar la que sol estirar algunes de les recerques. La notícia explica com els pilots de combat humans aviat podrien deixar de ser rellevants. La USAF (Força Aèria dels Estats Units) ha desenvolupat un sistema d'intel·ligència artificial capaç de superar un pilot en un combat aeri simulat. Aquests sistemes d'IA es basen en formes d'aprenentatge per reforç: volen i combaten en simuladors i entorns virtuals un cop i un altre i van polint les seves habilitats. Els riscos que un algoritme arribi a decidir què atacar i com atacar creen un problema ètic de dimensions insospitades.

Està clar que la IA dels F16 pot tenir importants utilitats civils en el futur, però m'agradaria remarcar que darrere d'aquesta recerca aplicada hi ha una opció estratègica de país en col·laboració amb empreses privades. La mateixa que a hores d'ara segur que hi ha a la Xina i Rússia, si ens centrem en les grans potències. Així, el govern federal dels EUA ha organitzat una estratègia nacional per al desenvolupament de la IA, que s'ha accelerat els darrers mesos en adonar-se que estaven perdent la cursa internacional en aquest àmbit.

Els darrers mesos del mandat Obama 2016 s'havien organitzat uns tallers prospectius sobre IA, les seves implicacions legals i governamentals, l'objectiu social i la implicació econòmica i sobre la seguretat i control de la IA. I a l'ensems s'exposava un Pla Nacional Estratègic de Recerca i Desenvolupament en IA, amb set estratègies: inversions a llarg termini, abordar implicacions ètiques, legals i socials, desenvolupar mètodes efectius d'IA i entorns públics compartits per a formació, garantir la seguretat, garantir l'avaluació i detectar les necessitats de personal de recerca. Amb recomanacions sobre la implementació vinculada a l'impuls del conjunt de l'R+D del país i amb la formació del personal.

En paral·lel, un grups de grans empreses privades creava una associació per promoure l'autoregulació en aquest àmbit: Apple, Amazon, DeepMind i Google, Facebook, IBM i Microsoft, per tal de: desenvolupar i compartir bones pràctiques; avançar en la comprensió pública; proporcionar una plataforma oberta i inclusiva de debat; identificar les finalitats beneficioses socialment.

Des del 2016 s'ha anat accelerant l'aposta americana per la IA fins a arribar al 2019, en què el president va emetre una ordre executiva per «Mantenir el lideratge nord-americà en intel·ligència artificial». A final de l'any passat, la Fundació Nacional de Ciència (NSF), en col·laboració amb l'Institut Nacional d'Alimentació i Agricultura, el Departament de Seguretat Nacional, el Departament de Transport i el Departament d'Afers dels Veterans, ha formulat una convocatòria amb diners per als instituts nacionals de recerca en IA, per cobrir diversos fronts de la IA.

Resumint, el te britànic als segles XVII i XIX, i la IA als EUA, al segle XXI, han partit d'una estratègia nacional compartida amb el sector privat; i on s'han posat en direcció orientada els recursos de la recerca, la vigilància tecnològica i la previsió dels usos socials que són els que acabaran garantint-ne les inversions.