Amb el inici del curs educatiu afrontem com a societat el repte de superar la crisi sanitària provocada pel coronavirus. Metafòricament podem dir que superar aquesta crisi passa per la capacitat que com a societat tenim d'aprendre.
La darrera crisi econòmica iniciada l'any 2008 va voler ser resolta mitjançant polítiques d'austeritat. Polítiques que van pretendre aconseguir avantatges competitius sobre la base de desregular el mercat laboral, rebaixar salaris i precaritzar condicions. Iniciàvem, abans de març, una lenta recuperació amb l'objectiu fixat en eliminar moltes de les desigualtats generades per aquella crisi. S'avançava legislativament cap a una supressió de la reforma laboral del 2012 i alhora s'afrontava la regulació jurídica de noves formes de treball.
La crisi sanitària ens ha situat un mirall davant i hem vist com de fràgil pot ser la nostra economia. Ens hem adonat de la importància dels serveis públics. A la sanitat i extensivament a tot el sector vinculat a les cures, hem vist com drets bàsics s'havien convertit en simples mercaderies. A l'educació hem vist com els centres son eines bàsiques de cohesió i socialització. Ens hem adonat de que el sector serveis en el conjunt de l'estat té una marcada dependència del turisme. I hem vist com la indústria pateix per la situació sanitària però també per mercats fluctuants, per la robotització i pel repte de la indústria de l'automòbil per adaptar-se al canvi energètic i la lluita contra el canvi climàtic.
Tota aquesta instantània ens deixa palès que sobre les bases d'aquella reforma laboral no iniciarem una represa econòmica equitativa per a la classe treballadora.
Necessitem un nou pacte social que canviï de paradigma. Que passem de la austeritat a la inversió. És paradoxal que aquells que han predicat la continua davallada d'impostos ara demanen ajudes a les administracions i es queixen de la manca de recursos públics per fer front a la crisi.
Aquest nou pacte social ha de potenciar el valor social del treball. Cal eliminar la precarietat i la desigualtat i substituir-les per treballs dignes, de qualitat i amb drets. Especialment el dret a la salut i la seguretat en el treball. Cal situar també el conjunt dels sector públic en l'eix de la recuperació. La sanitat, en una visió àmplia, i l'educació han de ser focus d'inversió i ser situats com a patrimoni imprescindible del nostre país.
I vull remarcar l'important paper de les activitats vinculades a les cures. Activitats sovint de titularitat pública, però prestades de forma efectiva per empreses privades. La situació sanitària ens ha fet aflorar greus deficiències del servei prestat i greus problemes de precarietats laborals i manca de seguretat. La represa ha de voler dir que les administracions posin en valor el treball en les cures i l'atenció a la dependència, que controlin les condicions de les treballadores que presten aquests serveis com si fossin treballadores de la pròpia administració i que s'opti, quan sigui possible, per una prestació directa del servei.
Instem al Govern de l'estat, que ha fet gal·la en aquests mesos de celeritat i perfil social en les seves mesures laborals, a abordar amb la mateixa celeritat el repte d'un nou pacte social que suposi un trencament amb les polítiques d'austeritat i creï unes bases sòlides de recuperació econòmica i justícia social.
