Segueixo la sèrie d'articles dedicats a extreure de la història econòmica passada conclusions per a l'actualitat. Per exemple, aprenem que quan el que es creu poderós abusa de la força pot acabar resultant-li un bumerang. A l'inici del segle XIX, en les guerres napoleòniques, l'obsessió de l'emperador per l'embargament als seus enemics va fer rebotar-se a molts dels seus aliats o territoris sotmesos i alhora va obligar Anglaterra, en quedar eliminada del comerç europeu, a obrir-se cap a Amèrica. Seria com el cas contemporani de la relació tòxica de l'Estat espanyol amb Catalunya. El boicot sistemàtic als productes catalans per part de molts consumidors espanyols ha accelerat la internacionalització de l'economia catalana. Fou el cas del boicot al cava. Si a mitjan anys 80 el mercat interior del cava significava el doble de l'exterior, es va arribar a la dècada del 2000 amb una equiparació del 50%. Després del boicot (2005) es va disparar l'exportació, el 2007 les exportacions superaven el mercat interior en el 25%. L'any passat, més de dues terceres parts anaven a l'exterior.

Tornant al segle XIX, un informe francès afirmava que la fortalesa d'Anglaterra estava més en els seus tallers que en el seu exèrcit. Per això el blocatge continental de Napoleó sobre Anglaterra pretenia ensorrar l'economia de l'illa. Cent anys més tard, eren Anglaterra i França que preveien la pèrdua de la batalla econòmica davant Alemanya. França posà en marxa una oficina d'informació comercial i tecnològica al servei de l'empresa. Però com deia l'oficial de l'exèrcit francès encarregat de la Guerra econòmica durant la 1a Guerra mundial, «la invasió econòmica alemanya ha precedit França d'una vintena d'anys la invasió militar». Diversos informes ja havien alertat de la capacitat de cooperació de les associacions industrials alemanyes en abordar els mercats exteriors, la seva expertesa en vigilància tecnològica i espionatge industrial i comercial. I també en promoure la imatge de qualitat dels productes alemanys a través d'una organització cofinançada pels empresaris i per l'Estat. L'informe de Raphaël-Georges Lévy sobre el país germànic destacava la recepta del seu èxit: mètode, rigor, atenció al client, inversió en recerca, col·laboració ciència i indústria.

El comandant francès Andrillon advertia que «un Estat que es deixa sotmetre econòmicament per un altre no tindrà existència pròpia (...). Les lluites econòmiques no estan acompanyades del vessament de sang, però tenen les mateixes conseqüències polítiques que quan els canons tronen». Fruit d'aquests advertiments i de l'evolució de la 1a guerra, els aliats van decidir, a la conferència de Chantilly, posar l'accent en la guerra econòmica. El general català Josep Joffre en feu una prioritat estratègica i donà suport a la creació d'organismes d'informació i estratègia econòmica a França. El seu assessor, François Marsal, abonava provocar racionaments entre la població enemiga, la ruïna de la indústria, la depreciació de la moneda i la pujada d'impostos per tal que milions de persones acabessin deslegitimant el seu propi Estat. Dins de la guerra econòmica, la intoxicació informativa n'era un front. El mateix Marsal va recomanar finançar la premsa espa-nyola per tal que es potenciés la campa-nya contra la revolució russa que es temia que incendiés Espanya. S'estava fent camí, doncs, en el concepte de guerra total, on la massacre de la població civil de rereguarda i la destrucció de la capacitat productiva gràcies a les noves armes aèries va passar a ser una constant, experimentada especialment per les tropes de Franco i els seus aliats feixistes i nazis del 1936 al 39 a casa nostra.

És clar que ara no ens trobem en una situació que prevegi guerres amb vessament de sang generalitzades. Però hauríem de no ser càndids i adonar-nos que la guerra econòmica, més que la cooperació, està dominant el món d'avui. Nord-amèrica, amb Trump o sense, canviarà les formes, però continuarà movent-se per posicionar les seves grans multinacionals i la seva capacitat cientificotecnològica al davant. Objectiu que pot ser superat aviat per la potència xinesa per aliances amb règims autoritaris i aprofitant-se de les febleses europees. I Europa serà capaç de reindustrialitzar-se d'una forma equilibrada territorialment? Continuarà jugant l'Europa central i nòrdica a salvar en solitari la cursa en el canvi d'economia? Es permetrà que els Estats del sud continuïn dilapidant els recursos europeus per tal que s'encarrilin a ser zones d'oci turístic decadent i d'exportació del capital qualificat format a les nostres universitats i centres de formació professional? Serem capaços de tombar els règims corruptes al servei de castes extractives que condemnarà el sud d'Europa, especialment Espanya, a la decadència econòmica i demogràfica en benefici de l'explosió poblacional africana i l'acceleració cap a l'economia sostenible i digital de l'Europa del nord? En tots cas, insistim-hi: els mecanismes de vigilància tecnològica i intel·ligència econòmica internacional són claus per als països.