13 de setembre de 2020
13.09.2020
Regió7

Els inconvenients de la fusió

«La fusió que preparen CaixaBank i Bankia suposarà un cop molt fort per a l'economia de Catalunya» 

12.09.2020 | 21:46
José Ignacio Goirigolzarri

Ales portes del nou curs escolar, CaixaBank i Bankia han anunciat una possible fusió que es podria concretar en les properes setmanes. El resultat pot ser una entitat amb actius superiors als 650.000 milions d'euros (equivalents al 55% del PIB d'Espanya), que el situaria com el primer banc del país. CaixaBank té 4.460 oficines i 35.600 treballadors, mentre que Bankia té 2.270 sucursals i 16.000 ocupats en nòmina. Recordem que Bankia va ser indegudament rescatada amb càrrec als contribuents amb una factura superior als 24.000 milions d'euros. Per aquest motiu, l'Estat és el màxim accionista de l'entitat presidida per José Ignacio Goirigolzarri i manté el control sobre el 62% del capital. Atès que el valor de CaixaBank triplica el de Bankia, el primer accionista de la nova entitat seria la Fundació la Caixa, amb el 30% del capital, seguida de l'Estat, amb el 15%. CaixaBank i Bankia ja van temptejar una fusió l'any 2012, quan el manresà Isidre Fainé i Rodrigo Rato eren els presidents, però l'operació no va tenir èxit. Ara, a la cúpula de l'entitat resultant s'hi perfilen Goirigolzarri com a president i Gortázar com a conseller delegat. Fa temps que bufen vents de fusions bancàries. Luis de Guindos, l'exministre d'Economia popular i ara vicepresident del Banc Central Europeu, ha recomanat fusions bancàries per redreçar la seva escassa rendibilitat i reduir costos en un context de crisi generalitzada. També Nadia Calviño, vicepresidenta del Govern que controla el Frob, i el Banc d'Espanya han defensat aquesta fusió. Calviño va prioritzar maximitzar el valor de la participació de l'Estat dins l'entitat. En una línia similar, el ministre de Consum, Alberto Garzón, defensa que l'Estat es mantingui dins de la nova entitat per fer créixer la llavor d'un banc públic.

La realitat és que l'activitat bancària s'està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l'atenció presencial a un de fonamentat en els serveis online. Això, és clar, implica tancar massivament oficines i acomiadar molts treballadors. En aquest sentit, Bankia i Caixabank són dos dels bancs que necessiten un major ajust d'oficines i plantilles. Si ho comparem, l'entitat fusionada tindrà 51.600 empleats (el BBVA en té 30.000 i el Santander 27.000) i 6.730 oficines (3.200 el Santander i 2.700 el BBVA). Les diferències, per tant, són notables. I la fusió contribuirà a una racionalització del negoci i a disminuir els costos de personal. La contrapartida, naturalment, serà la pèrdua de molts llocs de treball. L'anunci de la fusió va ser ben rebut a les borses, amb fortes revaloritzacions de les accions. Un indici que l'incipient idil·li permetrà, si es consolida, millorar les rendibilitats del capital i els llustrosos emoluments dels directius, però a costa, hi insistim, d'acomiadar treballadors.

En segon lloc, el grau de concentració i de monopoli dins el sector bancari espa-nyol augmentarà. En un sector amb bar-reres d'entrada insalvables (tot operador bancari necessita el vistiplau o plàcet de les autoritats governamentals), la fusió disminuirà el grau de competència. I menys competència bancària interna es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevats. De nou, això millorarà els comptes d'explotació de les entitats financeres, però a costa dels usuaris, famílies i empreses. És curiós observar com l'Estat pateix, d'alguna manera, la síndrome de Münchhausen. Aquesta és una alteració per la qual un adult s'autolesiona o lesiona algú sota el seu control, per cridar l'atenció dels metges o metgesses i ser tractat clínicament com un malalt. L'Estat lesiona la competència en crear monopolis i oligopolis legals. I al mateix temps, fixem-nos que el mateix Estat, mitjançant agències públiques antimonopoli, es reserva la potestat de preservar la competència en el mercat i lluitar contra els oligopolis que ell mateix promou. Lligat amb l'anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l'anomenat  moral hazard (risc moral), pel qual un individu canvia el seu comportament en no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és  too big to fail, pot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d'alt risc no es retornin, el papà Estat l'ajudarà. Cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d'un futur rescat públic a càr-rec del contribuent.

Per finalitzar, i en opinió de l'expert en finances i història econòmica Francesc Cabana, la fusió significa la fi del sistema financer català, exceptuant temporalment el Banc Sabadell. Un primer cop fou la desaparició de les 10 caixes d'estalvi que hi havia a Catalunya, i el segon ho pot ser aquesta integració. Per a Cabana, és evident que serà l'Estat qui manarà, malgrat tenir una participació molt inferior a la Fundació la Caixa, perquè controla totes les autoritzacions i claus legals que necessiten els bancs per operar. Barcelona perdria pes com a centre de decisions i deixaria de ser la seu operativa. També l'obra social de La Caixa podria deixar de finançar activitats en territori català. Els valors centralitzadors de Madrid són sempre molt vius i els òrgans reguladors, el ministeri d'Economia i el Banc d'Espanya, també són a la capital. Per tant, la fusió serà un cop molt fort a l'economia de Catalunya. 

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit