El professor Joan Manuel Tresser-ras, en el pròleg del monogràfic de la revista Eines 38 (Fundació Josep Irla) sobre l'audiovisual, diu: «La capacitat prescriptora de comportaments dels mitjans, les xarxes i les indústries de continguts s'ha equiparat a la de les religions o els sistemes escolars. La informació i la comunicació constitueixen una poderosa determinació de tots els sistemes de relacions socials.(?) La digitalització ha alterat les relacions entre les cultures i ha modificat l'accés a la informació i als relats, els mecanismes de construcció de l'opinió pública i els hàbits relacionals. Ni l'electrificació no havia produït en tan poc temps una afectació tan profunda».

Catalunya i altres cultures de mitjana o baixa demografia no han estat prou atentes a la descapitalització que patíem en termes d'informació/comunicació/educació/cultura en aquesta darrera dècada. La crisi econòmica i el drenatge fiscal estructural, en el cas català, hi han tingut molt a veure. Però també polítiques acomodatícies i erràtiques de la Corporació. La televisió pública catalana ha caigut en els vicis de l'espanyola. Sobredimensió, privilegis corporatius, externalització a productores no sempre eficients, conservadorisme empresarial, etc. Llavors, és lògic que al marge de les estretors econòmiques calgui criticar la incapacitat de canvi en la línia dels objectius prioritaris de país. I un dels primers hauria de ser impactar sobre les franges juvenils i infantils, tant per raons lingüístiques com per raons d'assegurament i ampliació de mercat. Cal actualitzar les infraestructures i activar la capacitat de producció de continguts en tots els àmbits i per a tota mena de públics. I d'això parla un excel·lent article d'Arnau Rius, historiador i publicitari, que es titula «Un nou audiovisual, l'esperança del català»: https://irla.cat/wpcontent/uploads/2020/09/eines38-article-connexions-arnau-rius-1.pdf

Em limitaré a fer-ne un extracte. D'entrada hom detecta una baixada en picat de l'ús del català entre les franges joves i infantils, que pot obeir a causes demogràfiques, tecnològiques, idiosincràtiques; però també al fet del català com un idioma sense gaires referents a imitar a les franges d'aquestes edats. La irregular i voluntariosa immersió lingüística no és garantia que els nostres joves percebin el català com un idioma atractiu per emprar-lo al carrer o entre companys. Quan l'audiovisual arribava a les nostres cases només a través de la televisió i només hi havia dos canals públics, l'espanyol i el català, es van poder formar diverses generacions que van créixer amb Bola de Drac com a referència.

Avui això ja no serveix. El diner públic s'ha de saber invertir on toca, on és el públic infantil i jove. En el moment de la història que més hores dediquen els joves a les pantalles, menys contingut en català hi troben. L'actual estratègia de la CCMA és crear i oferir contingut disponible a Internet als que ja seguim els seus canals, els adults. En canvi aquells que trepitgen escoles, instituts i universitats saben que es passen el dia a Instagram, TikTok i Youtube mirant vídeos que pràcticament mai no són en català.

Per superar aquest atzucac, Rius proposa tenir una acceleradora audiovisual on TV3 hauria de tenir centenars de miniproductes actius fora de graella, poblant TikTok, Instagram, Twitch, Youtube, i desembarcant d'hora a les noves plataformes que vagin sortint. No es tracta de tenir actives i en graella centenars de sèries com Bola de Drac o Merlí, sinó de contractar creadors freelance tirant endavant el seu projecte o el seu talent pagats per la CCMA. No es tracta d'ampliar la plantilla de l'empresa, sinó de sumar projectes. Això implicaria tenir repartits arreu del territori joves -i no tan joves- creatius rebent suport econòmic per als seus projectes en qualsevol de les plataformes disponibles. Es tractaria de tenir actius a gamers, comunicadors, monologuistes, petites companyies de teatre, excursionistes, gurus de l'esport, maquilladores, analistes, músics, storytellers... com a freelancers en constant renovació que es retroalimentarien les visites, mencionant-se o fent encreuaments creatius. Tenir aquesta divisió de petits creadors sota el paraigua de la CCMA, abocant el seu contingut al TikTok de torn, multiplicaria el consum en català del jovent i permetria detectar, foguejar i caçar nou talent cap a la professionalitat.

O bé, en l'àmbit musical i als videoclips, s'està creant una subcultura musical que beu del trap americà, àrab i francès, i que a més funciona com a mètode per demostrar una pretesa ascensió social; l'estètica i l'imaginari de la Rosalía (1993) o del Morad (1999) no són casuals. Seria interessantíssim valorar la capacitat creativa dels barris populars de les àrees urbanes, i oferir-hi assessorament i videoclips amb acabats potents i enllaçar la seva creativitat amb la de creadors consagrats.