Aquest dijous vaig assistir a una presentació online de la política de clústers a Catalunya. La va conduir Joan Martí Estévez, director de l'àrea de clústers de l'agència Acció. Després de la seves explicacions em reafirmo que la política de suport a aquestes agrupacions empresarials és de les millors coses que es poden fer per impulsar el nostre teixit productiu, oimés en moments de canvis sobtats com l'actual.

La política de clústers va ser teoritzada per l'americà Porter i l'italià Becattini. Michael Porter va popularitzar el terme clúster empresarial en el llibre The Competitive Advantage of Nations (1990). Michael Porter afirma que els clústers poden augmentar la productivitat de les empreses, impulsant la innovació en el seu àmbit i estimulant nous negocis. Segons Porter, en l'economia global moderna, l'avantatge comparatiu pot venir paradoxalment d'aquelles activitats econòmiques que estan incrustades en activitats socials; la innovació més gran es produeix en les comunitats que tenen xarxes interpersonals més fortes.

Giacomo Becattini va definir el concepte districte industrial com: «Una entitat socioterritorial que es caracteritza per la presència activa tant d'una comunitat de persones com d'una població d'empreses en una àrea limitada naturalment i històricament. Al districte, a diferència d'altres entorns, com ara les ciutats que produeixen, l'home, la comunitat i les empreses tendeixen a fusionar-se». Sigui amb una dimensió d'eficiència econòmica, predominant en Porter, sigui en la de l'eficiència social, predominant en Becattini, els clústers s'han mostrat una realitat operativa en el desenvolupament dels territoris.

La tipologia de clústers varia en funció de si són definits per la geografia, pel segment de mercat, pel compartiment de tecnologies en sectors diferents o perquè uneixen tots els productors de la cadena de valor. L'estratègia de clústers va ser practicada els anys 80 per regions italianes com la Toscana i l'Emília-Romanya, els anys 90 ja s'hi incorporà Catalunya, País Basc, Escòcia, Arizona i Massachussets; i progressivament el model es va anar estenent per tot el món. Altra cosa ha estat la velocitat de creixement del model.

A Catalunya, havent començat d'hora, ens vam adormir bastant durant una dècada i això va fer que països més tardans assolissin fites d'eficiència del model superior a les nostres. En tot cas però, Catalunya és una realitat potent en el camp dels clústers que en alguns àmbits, fins i tot, està en posicions de lideratge mundial. Ara mateix, tenim 29 clústers estructurats amb 2.600 membres, un volum de facturació de 74 milions d'euros i uns 300.000 treballadors. Aquests clústers, ara mateix, a Catalunya són els de l'aigua, audiovisual, automoció, bellesa, bioenergia, biotecnologia i tecnologies de la salut, digital, tecnologies intel·ligents, energia eficient, energia solar, ferroviari, foodservice, hàbitat, il·luminació, indústria de l'esport, materials avançats, maquinària i els mitjans de producció agrícola, equipament de la llar i contract, moda, moto, òptica i fotònica, packaging, pell, productes gurmet, productes infantils, salut mental, carni porcí, TIC educació, vins i caves, crisi sanitària.

Segons la tipologia d'empreses, aquests clústers estan ubicats en la fase de primeres matèries, en l'àmbit de la tecnologia, o bé del producte, del model de negoci, o del mercat final. En funció d'aquests àmbits predominen clústers més tradicionals, emergents o rupturistes. Els clústers catalans estan compostos per un 70% de pimes, 12% de grans empreses, 8% de centres tecnològics i un 7% de start-ups. De les empreses adscrites als clústers, un 91% fan R+D i un 57% d'elles hi dediquen més d'un 3% sobre facturació.

Un clúster no és una patronal ni una Cambra de Comerç, no serveix per representar ningú ni la seva funció és reclamar. Són associacions voluntàries i cooperatives d'empreses que en alguns casos fan coopetència (cooperen i competeixen alhora). En aquests moments on hi ha un clam per orientar-se cap a l'economia de la vida, cap a l'economia del bé comú, seria bo que a l'entorn de reptes socials que alhora són de mercat s'articulessin noves agrupacions d'empreses col·laboradores. I que els clústers ja existents facin l'esforç de redirigir-se cap els nous objectius.

Situats a Catalunya, es poden donar totes les opcions d'agrupamemt. Algunes poden tenir dimensió nacional com el clúster de l'aigua, d'altres molt més localitzats com el de la pell. Alhora els clústers poden conviure amb la concepció de districtes industrials, aquests sí que radicats en un territori determinat on es poden compartir estratègies de formació, d'economia circular, de transició energètica o de digitalització. Avui per adreçar-se al món global (sobretot les pimes) cal partir d'un aeroport col·lectiu amb les dues dimensions assegurades: cooperació territorial km 0, col·laboració per objectius en km 200 màxim.