L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha fet públic aquest mes un informe que valora l'eficàcia dels incentius a la contractació laboral. Les conclusions de l'estudi són contundents: el seu impacte és molt petit i es dilueix amb el pas del temps, no canvia la temporalitat i l'alt índex d'atur estructural del mercat de treball reclama mesures de tipus estructural.

L'aplicació dels fons europeus de reconstrucció encara està encallada -la lentitud resulta desesperant- i a més de decidir en què s'invertiran ens juguem la seva efectivitat. Podem recordar aquí el Plan España o Plan Zapatero per il·lustrar la preocupació. L'estudi de l'AIReF ens recorda, més enllà del tema concret estudiat, la necessitat d'utilització eficient dels recursos públics en general.

S'ha valorat l'impacte de set incentius principals des de l'any 2012 fins al 2018. Aquests incentius van ser de 2.000 milions d'euros solament l'any 2018 i inclou tant els incentius anomenats reduccions, que van a càrrec de la Seguretat Social, com les bonificacions o minoracions de quotes finançades pel SEPE. Cal destacar que el 32% de la despesa avaluada es va destinar a estímuls al treball autònom -altes, tarifa plana-, fet que dona valor d'integralitat a l'estudi. Per comparar la magnitud d'aquesta despesa i la necessitat de verificar quin retorn té, es pot dir que el pressupost d'atenció primària a Catalunya per al 2020 és de 2.700 milions d'euros. També que aquesta quantitat representa gairebé la meitat del pressupost estatal de PAO -polítiques actives d'ocupació- o que el període 2022-2018 van ser 8,5 milions el nombre de treballadors beneficiaris -el més alt de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE).

En el període estudiat es van produir nombrosos canvis que, juntament amb la disparitat de requisits, van fer que la seva potencial utilitat fos baixa. Un sistema més senzill, amb menys tipus, que no canvïi contínuament, de fàcil aplicació i verificació podria ser més útil per a situacions conjunturals concretes i per focalitzar els incentius en pocs col·lectius amb dificultat d'ocupabilitat com els que tenen baixa qualificació professional.

Aquesta és la funció que sí que poden complir els incentius, però no, per molt que així es vulgui fer creure, reduir la temporalitat o el volum total d'ocupació contractada.

L'AIReF també indica que, dins la focalització, aquesta també s'hauria de territorialitzar i vincular els incentius a altres mesures formatives, d'orientació i atenció personalitzada als demandants d'ocupació per millorar la seva eficàcia.

Els incentius a la contractació estudiats s'han agrupat en set apartats, segons el col·lectiu de beneficiaris: menors de 30 anys, majors de 45 anys, dones infrarepresentades a determinats sectors, transformació de contractes temporals en indefinits, tarifa plana per a autònoms, altres incentius per contractació d'autònoms i discapacitats. Això ha permès extreure'n algunes conclusions específiques. Per exemple :

- El contracte indefinit per a nous emprenedors -el de període de prova d'un any- no ha tingut un efecte significatiu ni en general, ni en joves ni en majors de 45 anys, i ha estat utilitzat com un contracte temporal acausal.

- Els contractes de conversió en indefinits d'aprenentatge i formació han estat poc utilitzats, però es consideren útils i si es reformulessin podrien tenir més acceptació.

- Les quantitats dels incentius, una mica més elevades per a la contractació indefinida de dones, no han generat un impacte significatiu en una major incorporació al mercat de treball o en la millora en les condicions contractuals d'aquestes, com per exemple reduir la contractació parcial no volguda.

- L'efectivitat més gran de la tarifa plana es dona en joves amb qualificació mitjana o alta amb experiència laboral recent. Juntament amb altres incentius com els dirigits a contractar familiars, milloren la possibilitat de supervivència de l'empresa en minimitzar, temporalment, el risc.

- Els incentius destinats a persones discapacitades no incrementen el nombre de contractats, però sí la seva estabilitat i la proporció respecte de discapacitats contractats sense incentius.

Vistes les conclusions, s'ha de veure si es produiran canvis significatius, tant en les polítiques d'ocupació basades en incentius poc útils com en un tractament integral favorable al treball dependent o autònom. La situació generalitzada d'ERTO no hauria de frenar prendre mesures que també a mitjà i llarg termini són necessàries.