Conec bastants impositors manresans que van començar com a clients de Banc Mercantil de Manresa, que va ser absorbit per Banca Catalana i potser van invertir en bons del Banc Industrial que van arribar a zero de valor, per acabar també absorbits pel BBV, en mans de l'alta burgesia basca l'any 1988. Es podrien consolar: ja que la burgesia pujolista no se n'havia sortit, almenys que fossin els bascos. Però tampoc. L'any 2000, el BBV va fer una absorció curiosa on l'absorbit va passar a manar en l'absorbent, el conjunt anomenat BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria). Perquè, qui era Argentaria? El nom que es va donar a la «Corporación Bancaria de España» formada per sis entitats financeres controlades per l'Estat. L'entitat va ser presidida per Francisco Luzón, i més tard per Francisco González; ambdós nomenats per Felipe González. Argentaria es va anar privatitzant fins a la fusió amb el Banc Bilbao Vizcaya (BBV), el 19 d'octubre del 1999, ja en etapa de José María Aznar amb suport de CiU després del Pacte del Majèstic. Malgrat la copresidència de la nova entitat entre Emilio Ybarra (BBV) i Francisco González (Argentaria), aquest darrer i l'oligarquia madrilenya van passar a controlar l'entitat. Només cal observar la progressiva degradació de les publicacions del seu servei d'estudis, els únics que publicaven dades i balanços fiscals regionalitzats que permetien diagnosticar els problemes de fons de l'estat centralista recobert d'autonòmic. A partir de la nova etapa, això va desaparèixer.

Tornem, però, als impositors manresans que, emprenyats amb la deriva del BBVA, l'abandonaren i es refugiaren al sector més proper i social de Caixa Manresa, o bé diversificaren i una part dels seus estalvis els van portar a Banc de Sabadell, que tenia fama de treballar bé amb el món empresarial. Doncs va continuar el calvari. Amb la crisi del 2008, els estrategs de la gran banca que feia temps que ho desitjaven, ajudats per la incompetència i ambició desmesurada d'alguns gestors de les caixes catalanes, se'n van apropiar. I els impositors manresans es van trobar absorbits primer per Caixa de Catalunya i poc després pel BBVA. Roda el món i torna al Born.

Per si això no fos prou, el banc de referència de les pimes, el Sabadell, ja va fer un moviment erràtic arran del procés d'autodeterminació, va canviar la seu. No sé si sabrem mai en quin grau van influir-hi les pressions de l'Estat o la voluntat política dels seus dirigents, que reclamaven un Podem de dreta, és a dir, Ciutadans. I ara ens anuncien que estan disposats a malvendre's al BBVA, i completaran el procés d'oligopolització dels sistema financer espanyol i de la desaparició del sistema financer català. A finals del 2019 els cinc bancs més grans d'Espanya concentraven el 67% dels actius, mentre que a Itàlia només el 48%, el 47% a França i el 31% a Gran Bretanya i Alemanya. I ara al 2020, després de la desaparició de Bankia i la futura del Sabadell, seran 3 bancs a controlar-ne el 67% i, amb els cinc primers, Espanya s'allunya de l'Europa civilitzada i s'acosta a països com Grècia (97,4%), Estònia (93%) i Lituània (90,4%), exemples reconeguts d'inestabilitat financera.

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, CNMC, hauria de pronunciar-se obertament contra la situació oligopòlica insòlita al món democràtic i de mercat lliure, però per ara no ho fa. Perquè aquesta situació tindrà conseqüències nefastes per al consumidor, com ha passat en altres sectors com l'energia i la telefonia. Els bancs cada cop donen més mal servei i preveuen la seva possible desaparició en mans de les grans compa-nyies internacionals del món virtual quan es decideixin a entrar en el terreny del diner electrònic. Per això, mentrestant acabaran d'escanyar les gallines dels ous d'or pactant afegir comissions o tipus d'interès. I les excuses europees per justificar la fusió tampoc serveixen, perquè el Banc Central Europeu en cap moment ha promogut les fusions nacionals sinó les transnacionals. Els experts independents abonen clarament les fusions internacionals per donar estabilitat al conjunt i augmentar la competència amb la implantació de banques o caixes europees de tradició social a casa nostra.

Si el mercat postfusió és més ineficient, la finalitat, les fusions nacionals serveixen bàsicament als bancs per estalviar costos amb el tancament de sucursals i l'acomiadament de molts empleats i segrestar l'Estat convertint-se en risc sistèmic i per això estalviar-se retornar els 60.000 milions del rescat, i ocultar els actius tòxics que encara tenen.

En aquesta bugada haurem perdut un altre llençol gràcies al senyor Josep Oliu, que s'ha mostrat incapaç de liderar una operació de fusió europea; i haurà demostrat el baix sostre de bona part de la classe dirigent financera catalana.