Temps era temps la força catalanista determinant a Madrid situada en el centredreta va fer acords de legislatura, primer amb UCD, després amb el darrer González i, finalment, amb el primer Aznar. Oimés en cada pressupost se solia votar a favor a canvi d´alguna esmena que beneficiés l´autogovern. Se´n deia política del peix al cove. Alguns havíem estat crítics amb alguns aspectes d´aquesta política, no pel fet de la negociació sinó pels resultats obtinguts. La comparativa amb els bascos del PNB sempre era favorable a aquests.

Partim d´una obvietat que no es pot perdre mai de vista. Anar a negociar des d´Euskadi és molt fàcil, perquè el calaix està sempre ple gràcies al concert econòmic. Anar-hi amb el calaix buit des de Catalunya et pot portar fàcilment a allò de: «Dame argo, porfa». Dit això, els bascos se centraven a augmentar quotes de poder autònom i, quan podien, apostaven per crear operadors propis com quan es van privatitzar els monopolis públics d´energia, telefonia, etc. Mentrestant, el pujolisme tenia dos coves: un per a la Generalitat, on podien anar a parar seitons o llobarros depèn de la temporada; i l´altre cove era per als amics, coneguts i saludats de la família pujoliana vinculada a l´ÍBEX. Així, mentre els bascos muntaven Euskatel o reforçaven el teixit empresarial basc, els convergents aconseguien avantatges pels lobbies de les grans empreses espanyoles o posaven un parell dels seus al Consell d´administració de Telefónica o a Endesa, etc. Per tant, al cove particular, solien anar-hi, no els seitons ni els llobarros, sinó directament les tonyines. Aquí es veu la diferència entre el centredreta basc i el centredreta liberal catalanoespanyol.

Voler comparar el que està passant ara amb allò que vam viure durant més de 25 anys no funciona. Primer, perquè entremig s´ha produït un trencament irreversible entre bona part de la ciutadania catalana i l´Estat espanyol pel procés independentista. Segon, perquè malgrat aquest trencament no ha pogut culminar encara en emancipació, l´horitzó des de fa tres anys ja no és el del període 1980-2012. Es tracta de què fer mentre es continua treballant per assolir unes fites majoritàries a Catalunya com l´ amnistia, la República i l´autodeterminació. La gestió del mentrestant, que és pròpia d´una batalla de posicions, necessita reforçar les trinxeres, on encara podem tenir alguna fortalesa, per poder treballar pel bé comú de tots els catalans i mantenir o ampliar l´autogovern que ens permeti més endavant avançar. Per això, qui es presenti a unes eleccions autonòmiques amb la voluntat de governar aquesta autonomia, tan miserable o deteriorada com es vulgui, ha de ser conseqüent. I caldrà que aconsegueixi, si no pot guanyar gaire, almenys no perdre-hi més, vist el comportament reiterat de l´Estat-casta madrileny obsessionat a deixar Catalunya com a terra arrasada.

La conjuntura de crisi sanitària i econòmica obliga posar el màxim de recursos possibles al servei de la gent. Tot i sabent que els únics pressupostos veritablement justos per a Catalunya serien els d´una Catalunya independent, els partits de govern han d´abordar, mentrestant, la realitat de les UCI plenes, la planificació de la vacunació massiva, la de les empreses i treballadors que ho estan passant malament, la dels joves que necessiten tenir horitzons immediats i de futur.

En aquest context, uns pressupostos aprovats amb Ciudadanos o, fins i tot, amb el vistiplau del PP, no haurien aportat res de bo per als ciutadans de Catalunya, incloent-hi els qui de forma suïcida els voten aquí. Per això la jugada política de Bildu-ERC anava destinada a evitar aquest risc. Esquerra i Bildu no han volgut deixar el mentrestant no arriba la independència a mans de l´esquerra espanyola o el centredreta nacionalista i així desgastar-se davant l´electorat pragmàtic bona part de la base convergent i de la majoria dels electors del PSC i Podem. És cert que s´està governant una autonomia limitada, però un partit que es presenta per continuar-la governant, cal que aprofiti tot allò que pugui obtenir per poc que sigui. Si no ho fa, no cal que es presenti a unes eleccions autonòmiques. L´acord pressupostari també s´ha d´emmarcar en l´estratègia de dividir l´enemic. El pacte ERC i BILDU ha aconseguit que els lleons de l´ultraespanyolisme amb Felipe González al capdavant s´hagin llançat contra el PSOE de Sánchez. La CUP testimonial es pot permetre votar el mateix que VOX i PP, però un partit central, no. Això ho saben també els del PDCAT i alguns de Junts. Alguna candidata a les primàries, sembla que no. Finalment, tot i que s´ha desvinculat de la negociació pressupostària no és descartable que la situació dels presos bascos i catalans sigui millorada amb la llei a la mà o canviant el codi penal. Heus aquí alguns dels peixos i algun dels coves.