10 de gener de 2021
10.01.2021
Regió7

SOTA EL VENTRE D'EUROPA

09.01.2021 | 22:32
SOTA EL VENTRE D'EUROPA

Divendres passat mirava a TV3 un reportatge sobre el Senegal. S'hi veia l'arribada de les barques de pescadors, al segon port del país. La pesca sustenta unes 600.000 persones fins ara. Però la sobreexplotació marina i, sobretot, els acords pesquers del Senegal amb França, Espanya i Portugal permeten que hi arribin els grans vaixells congeladors europeus i arrasin els bancs saharians de pesca. Un protagonista es queixava que, entrant a 10 milles mar endins, ja no es trobaven les espècies d'abans. Per això, l'impuls cap a l'emigració es dispara. I algunes barques que es dedicaven a la pesca són contractades ara per portar gent cap a les Canàries. O sigui que el peix congelat europeu que consumim pot provocar més immigració amb les problemàtiques consegüents que genera.

Mentrestant, el Marroc, amb l'ocupació del Sàhara Occidental, observa de prop les Canàries. La política del bastó i la pastanaga que tan bé han sabut usar els monarques alauites amb l'Estat espanyol passa per fomentar les relacions d'amistat i negocis entre les dues monarquies i per trobar interessos comuns entre els grans terratinents andalusos i marroquins: inversions allà, mà d'obra barata aquí per copar les exportacions de cítrics i altres fruites. I el bastó és l'amenaça permanent sobre les Canàries, Ceuta i Melilla, els intents de controlar políticament la immigració marroquina i el reforçament i modernització del seu exèrcit.

Les Forces Armades Reials del Marroc van ser creades el 14 de maig del 1956, després de la dissolució del protectorat francès, amb 14.000 militars d'origen marroquí a l'Exèrcit Francès i 10.000 de l'Exèrcit Espanyol i 5.000 membres de l'Exèrcit d'Alliberament. Amb l'argument del terrorisme islàmic, el Marroc ha rebut dels EUA i de la Gran Bretanya assistència militar en la lluita antiterrorista, coneguda com a operació Llibertat duradora. I també forma part de l'Operació Active Endeavour, operació antiterrorista de l'Aliança Atlàntica en aigües de la Mediterrània. Les tropes marroquines han actuat a l'Aràbia Saudita durant l'Operació Terra Cremada al Iemen, en la Intervenció militar a Mali i als Emirats Àrabs Units. Marroc és un aliat important extra-OTAN, membre de la Lliga Àrab, i ha establert acords de cooperació militar amb diversos països, a part d'EUA i França.

Rabat és el principal client de la indústria armamentística dels EUA, per sobre de l'Aràbia Saudita. La contínua modernització del seu exèrcit provoca nervis a l'àmbit espanyol, sobretot quan ambdós exèrcits han igualat, segons els experts, les seves capacitats operatives. Marroc acaba de comprar 36 helicòpters Apache, més de 200 carros de combat M1 Abrams i avions de transport; renova la seva flota aèria amb la incorporació de 25 F-16 C / D i actualitza 23 aparells F-16V com a caces polivalents; i ha reforçat la seva artilleria. París també està signant importants contractes militars amb Rabat. Washington, París i Rabat aposten per una relació basada en el laissez faire i la tranquil·litat a canvi de contractes armamentístics sucosos. En termes pressupostaris, el compte militar marroquí ha augmentat el 25% en els últims anys per arribar a una xifra del 3,1% del PIB el 2019. Tres vegades més que l'1,3% espanyol.

Però al costat de l'expansió militar, el Marroc mou els peons econòmics. El macroport de Tànger, situat enfront mateix de Tarifa, és un intent de liderar el moviment marítim de l'estret de Gibraltar en detriment d'Algesires. Hi vaig ser quan estava en construcció el 2008 i tenien clar el paper d'enllaç logístic que li volien donar. La contrapartida espanyola de fomentar la zona d'Algesires no ha acabat de fun- cionar. Curiosament, amb motiu del Brexit, l'acord de lliure circulació amb Gibraltar podria esdevenir una oportunitat de rellançament.

Però, dit això, el nacionalisme espanyol s'ha caracteritzat per una incapacitat de bastir estratègies guanyadores a la Mediterrània, perquè prioritza una visió centralista i identitària sobre maneres més pragmàtiques. En cito unes quantes. La incapacitat de fomentar la identitat amazic en les ciutats de Melilla i Ceuta com a antídot al panarabisme que accelerarà la seva annexió al Marroc. L'oposició sistemàtica, per raons centralistes i castellanistes, a la construcció de l'eix mediterrani ferroviari que reforçaria el paper logístic des d'Algesires fins a Barcelona de tots els ports de la península. La incapacitat d'exercir d'expotència excolonial del Sàhara que Joan Carles i el lobby promarroquí del falangista andalús Solís van regalar a Hassan. La poca fluïdesa de relacions amb la potència central del Magrib, Algèria, que, en el cas de Catalunya, País Valencià i les Balears, seria l'estat amb el qual per proximitat convindria més incrementar les relacions.

En comptes d'una intel·ligent política internacional, la política exterior espanyola ve marcada per l'extrema dreta de PP-VOX, com a braç polític de l'estructura militar franquista, que continua apostant només pel rearmament i per l'augment de la despesa militar fins arribar al 2% sobre el PIB. I això en moments d'emergència social i econòmica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit