Al Congrés de Diputats, la suma dels vots de PSOE, PP, Cs i Vox han impedit, novament, la creació d'una comissió d'investigació sobre les targetes opaques usades per Joan Carles per blanquejar comissions il·legals, malgrat que per primera vegada els lletrats parlamentaris havien donat el vistiplau per fer-ho. L'endemà apareixia la notícia que l'Estat està pagant el sou i els viatges dels ajudants del rei emèrit desplaçats als Emirats Àrabs per assistir-lo. Segons ha revelat eldiario.es, Patrimonio Nacional està assumint aquest cost dels tres ajudants de cambra del rei. Aquests empleats corresponen a personal de lliure designació contractats pel citat organisme públic, dependent del Ministeri de la Presidència. Aquests tres assistents se sumen a les despeses, per ara desconegudes, del cos de seguretat desplaçat a Abu Dhabi per a protecció del monarca, pagat també amb diners públics.

Aquesta despesa per protegir un presumpte delinqüent és només la cirereta del pastís del malbaratament de diner públic. Potser em repeteixo, però no puc estar-me de recordar els 14.000 milions que Margarita Robles gastarà en armes, incloent-hi els 2.100 milions en blindats cuirassats en plena pandèmia. Recordo també la rapidesa que hi hagué en el rescat de la banca, els impostos de mínims a les grans empreses, un nivell d'elusió i frau fiscal que duplica la mitjana europea; i la protecció dels interessos de les grans companyies oligopòliques de serveis (telefonia, gas, electricitat, autopistes....), promovent l'estratègia de portes giratòries on molts dels exministres es troben als consells d'administració de l'IBEX; cosa que explica per què la factura de la llum pugui pujar un 20% mentre a Portugal és capaç d'abaixar el 10% de l'IVA de l'energia. I encara més: la permissivitat de l'Estat davant del dúmping fiscal de Madrid, l'asimetria territorial i empresarial en les inspeccions d'hisenda, el sobrecost d'obres públiques i serveis per la corrupció incrustada al sistema etc.

Aquest mal govern al servei d'una minoritària elit, sustentada per bases funcionarials i ideològiques ultranacionalistes, porta l'Estat espanyol a no sortir gens ben parat dels estudis comparatius sobre el tractament de la pandèmia a Europa. En la primera fase de la pandèmia, el Govern del PSOE-Podemos va optar per una ineficient centralització de decisions sanitàries i de mobilitat, posant a l'aparador en cada roda de premsa a militars i policies, sense que hi intervingués cap responsable d'Economia o Hisenda. En la segona fase, amb el retorn de les competències a les comunitats autònomes, el Govern d'Espanya ha tingut l'excusa per ocultar la inacció en les competències de suport a l'economia que son principalment estatals. Així pel que fa a l'impuls fiscal, Alemanya o el Regne Unit han fet un esforç fiscal que duplica l'espanyol, del 4,3% sobre el seu PIB, que també està per sota del de França. En l'apartat dels ajornaments, França arriba al 8,7% i Alemanya, al 7,3%, mentre l'Estat espanyol és on aquestes mesures són més lluny de la mitjana europea amb el 0,4%. En l'àmbit de la liquiditat, l'Estat queda a la meitat d'Alemanya i lluny de Bèlgica i Gran Bretanya.

Per això, quan diem que en relació amb Alemanya som pobres, és parcialment cert pel que fa al conjunt de l'Estat, per entendre les dificultats de tancaments absoluts de la vida econòmica sense poder injectar-hi el nivell de recursos d'estats més pròspers. Però en el cas de Catalunya aquesta és una falsedat, perquè els ciutadans catalans globalment no són pobres, sinó empobrits pels 16.000 milions de dèficit fiscal anual que ens provoquen una injustícia social diferencial: menys serveis públics per capita, més serveis privats de peatge, més cost de la vida a igualtat de salaris o prestacions que fa que les capes mitjanes i més humils o vulnerables estiguin en pitjors condicions que en altres territoris.

Però, pel que hem vist en els primers paràgrafs de l'article, el conjunt d'Espanya també té menys recursos per injectar a l'economia perquè es parteix dels pressupòsits de la casta dominant: escanyar la classe mitjana i els assalariats i condemnar els territoris productius de l'eix mediterrani a la confiscació fiscal per malbaratar-ho en benefici de la casta, mentre no es mou cap dit per temperar seriosament l'impacte negatiu sobre el teixit productiu. I es deixa en mans de les autonomies uns suports per als quals no tenen recursos, especialment les més mal finançades, com Catalunya.

Per tot això, la decisió lògica d'ajornar les eleccions al Parlament ens donarà cinc mesos més de temps per passar comptes amb qui sigui. Els puc avançar que l'Estat i el Govern de Madrid no canviaran gens la seva generosa comprensió cap als qui manen al capdamunt i la seva poca empatia amb els qui en som els subalterns.