Les empreses Abertis, Naturgy i Catalonia Hotels han decidit abandonar el ple de la Cambra de Comerç de Barcelona. Les motivacions donades són diverses però indiquen una tendència d'abandó de la Cambra de les grans empreses, que tenen una promiscuïtat més gran amb els mecanismes de direcció de l'Estat.

No és per tant una mala notícia aquest procés d'aclariment per tal que organismes com la Cambra representin el conjunt de les empreses catalanes, la majoria pimes i autònoms, i en tot cas a les grans empreses industrials situades en el lliure mercat i no en el regulat. Fa quinze anys teníem una patronal com Foment que estava controlada per les grans empreses no industrials, de serveis o financeres amb profundes connexions i portes giratòries amb els partits del règim. Una patronal PIMEC de serveis amb incidència reduïda no només per la seva marginació institucional no equitativa amb Foment, sinó per una actitud política amb excessiu fre de mà posat. I una Cambra de Comerç que disposava del servei d'Estudis com a eina de reconegut prestigi, però que políticament estava condicionada pel predomini de les mateixes empreses del capitalisme del BOE que manaven a Foment.

Aquest panorama portava grinyols. Ara me'n venen al cap tres. Primer, tenint com a detonant el boicot al cava, el malestar que s'anava acumulant al si dels cavistes mitjans i petits contra l'oligopoli del sector amb Freixenet al davant, va esclatar. I recordo haver rebut una delegació dels petits i mitjans cavistes als quals vaig animar a sortir de la gran patronal i incorporar-se a la PIMEC. D'aquella primera escissió i reconeixent que el món del cava estava lluny de l'enoturisme i de la internacionalització, el Departament que dirigia els va donar suport en les dues direccions. Al cap de quinze anys, malgrat que de dificultats no en falten, s'ha fet un gir copernicà en un sector que continua explorant nous terrenys.

El segon record és la meva pressió per democratitzar el sistema electoral al si de les Cambres de Comerç. Ens constava la pràctica de la recollida de vots organitzats de forma poc ortodoxa i amb una participació ridícula d'electors que permetia que els de sempre ocupessin les cadires de sempre. Per això hi havia la necessitat de facilitar el vot electrònic, qüestió que vaig poder introduir en la penúltima convocatòria d'eleccions redactada des del Departament de Comerç. Un informe preveia facilitar aquest pas en les següents eleccions. Doncs bé en el darrer any del meu mandat un «pronuciamiento» de les Cambres a escala estatal va oposar-se al vot electrònic. I cap dels governs de Mas va moure un dit.

El tercer record és com el 22 de març del 2007 vam organitzar amb suport discret del Govern l'acte d'IESE per reivindicar els traspàs de la gestió de les infraestructures a Catalunya. A darrere hi havia també CECOT i PIMEC. EL protagonisme se'l van emportar la Fundació RACC, Foment, Cercle d'Economia i Cambra de Comerç de Barcelona, del GTI-4. Però lamentablement aquests representants es van limitar a una visita a Madrid i es va acabar la reivindicació. ZP es va rentar les mans i mentrestant el TC anava fent la feina bruta de sentenciar l'Estatut.

Amb totes aquestes històries viscudes puc afirmar que no es pot matar tot el que és gras. L'arribada d'una candidatura rupturista al davant de les Cambres de Catalunya ha estat un gran pas per a l'eficiència d'aquestes institucions al servei del país. Ara bé la gestió que s'ha fet d'aquesta victòria la considero nefasta i podria provocar en següents embats la pèrdua d'aquesta posició. Si amb una visió a llarg termini es defineix bé l'adversari del món de la pime, aquest és el bloc dels oligopolis vinculats a l'estat casta, el capitalisme del BOE. Cal una lluita aferrissada contra els seus privilegis: morositat consentida, portes giratòries, corrupció en la contractació pública, control dels concursos d'obres i serveis, imposició de les externalitats més cares d'Europa (energia, peatges..)...

Enfocar bé la diana dels interessos de les pimes permet agrupar-ne la majoria més enllà dels posicionaments polítics o ideològics dels seus representants. De fet, com que tenim al davant un Estat simbiòtic dels oligopolis, qualsevol reivindicació justa acaba xocat-hi i, per tant, és font de presa de consciència per part dels afectats. Aquesta és la línia, que com a mínim en el camp de la morositat ha emprès la PIMEC d'Antoni Cañete. Es pot ampliar l'àmbit de reivindicació? Oi tant, n'he posat uns quants exemples. Però el camí és acumulatiu, com ara haver obtingut l'equiparació del pes amb Foment.

Aquesta estratègia de confrontació intel·ligent basada en fets i no en ideologia no és la que ha seguit Joan Canadell al davant de la Cambra entrant en confrontació amb PIMEC, entrant en la política de partits criticant un dels dos pilars bàsics de l'independentisme, que és Esquerra, i que ara, a sobre, queda davant de la seva aposta per Junts. I embolicant-se en una candidatura fratricida al si de PIMEC quan el que era d'esperar era un acord per una renovació pactada. Sense visió estratègica, les pimes no guanyaran els oligopolis i l'independentisme pur restarà en comptes de sumar.