Ara fa exactament un any que, davant la pandèmia causada per la covid-19, les autoritats espanyoles decidiren decretar l'estat d'alarma, tancar l'economia del país, suspendre gairebé totes les activitats presencials i confinar la població a casa. El balanç anual, en termes sanitaris i econòmics, és desolador. La mortalitat per coronavirus registrada a Espanya és, en aquests moments, de 72.000 persones, el 2,75% del total de baixes mundials. En termes relatius, per fracció de població, significa 1.535 morts per milió d'habitants. Molts més que els d'Alemanya (878), Holanda (930), Grècia (643), Àustria (997) o Dinamarca (410). La criticada Suècia, que ha gestionat la pandèmia amb criteris laissez-faire molt més respectuosos amb les llibertats individuals i col·lectives, presenta també millors registres en termes de mortalitat. A l'altre extrem del rànquing, en positiu, destaquen Finlàndia (només 141 morts per milió d'habitants), Japó (66) o Corea del Sud (32). Pel que fa al balanç econòmic, Espanya torna a acreditar el pitjor registre de tots els països pertanyents a l'OCDE. El PIB va caure un 11% l'any passat, amb tot el que això suposa en termes de pèrdues d'empreses i llocs de treball. Amb dades interanuals del mes de febrer passat, les persones aturades han augmentat en 400.000, xifra a la qual s'han de sumar els 360.000 autònoms en cessament d'activitat i un percentatge a concretar dels 900.000 ERTO que tampoc podran reprendre l'activitat laboral quan les condicions sanitàries millorin.
Uns resultats, per tant, molt negatius. A priori, no cal dubtar de les bones intencions de les polítiques públiques dissenyades i executades per les autoritats. No dubtem que volien minimitzar les pèrdues humanes i materials derivades de la pandèmia. No dubtem de la voluntat de fer-ho bé i de la millor manera possible. Després, però, els resultats no acompanyen i són els que són. Les diferències entre les bones intencions i els mals resultats assolits esdevenen abismals. Confondre els objectius de la intervenció amb els efectes reals que provoca és un error funest, una tragèdia. La llei de les conseqüències no desitjades o no intencionades de les polítiques públiques és un fenomen tan àmpliament estudiat per economistes i científics socials, com incomprès per l'opinió pública i els polítics. Excedint de molt l'abast d'un article divulgatiu, aquesta llei mostra els efectes perversos i no previstos de la regulació. Les autoritats imposen, per exemple, un impost al venedor€ que acaba pagant el comprador. Legislen a favor dels treballadors€ però els acaben perjudicant. Diuen defensar l'autònom i l'activitat emprenedora€ però els ho posen tot encara més difícil. Fixen aranzels a l'acer per defensar la siderúrgia nacional€ però acaben penalitzant la indústria de l'automòbil i els consumidors en general. Instauren un sistema de Seguretat Social€ que amb el temps esdevé insostenible i, per tant, insegur i antisocial. Volen incrementar l'ocupació i l'activitat econòmica€ però es dispara l'atur i s'enfonsa el PIB. Els exemples són inacabables. I és que la societat no és una màquina que es pugui dirigir científicament amb criteris d'enginyeria social. Les lleis de la mecànica no són aplicables a l'economia. Les interaccions humanes és un fenomen extraordinàriament complex que no admet receptes simplistes imposades de dalt a baix.
Les polítiques macroeconòmiques aplicades fins ara, i que previsiblement continuaran, són les d'estímul monetari i fiscal. El balanç del Banc Central dels EUA ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s'ha expandit de 0,79 bilions d'euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. Una altra lectura d'aquesta hemorràgia monetària és el descontrol del deute públic, i els bancs centrals es converteixen en finançadors privilegiats de la despesa dels governs. Aquesta política que promet evitar la depressió i reactivar l'economia provoca importants efectes secundaris i, fins i tot, contraproduents, que aprofundeixen i perllonguen la depressió. En cas que la inflació retorni (caldrà estar atents al comportament de la demanda monetària), ens trobaríem en un escenari d'estanflació. Estancament i inflació, tot alhora simultàniament. Cal canviar radicalment els tipus de polítiques, donant aire als empresaris i fomentant l'esperit emprenedor. Seria tan senzill com alleugerir les càrregues tributàries, inclosos els costos de Seguretat Social, i simplificar l'embolic de normatives i tràmits existents que dificulten el dia a dia empresarial. Quan un pacient pateix d'obesitat, cal fer dieta i aprimar-se. Si algú s'asfixia, convé donar-li oxigen. El sector públic s'ha engreixat més del desitjable, i la màquina de fer bitllets del banc emissor alimenta i sosté la seva gola insaciable. El sector privat, en canvi, ha estat maltractat sistemàticament amb duríssims confinaments, impostos excessius i regulacions complexes. El sector privat no necessita estímuls públics, sinó perspectives de beneficis. Quan les expectatives de beneficis augmenten perquè les condicions de l'activitat empresarial privada milloren, les inversions augmenten, l'ocupació millora i la facturació repunta. Només cal una millora de les expectatives empresarials per iniciar un creixement econòmic sostingut. Malauradament, però, les polítiques monetàries i fiscals que es continuaran aplicant avortaran la reactivació i tornarem a parlar de la llei de les conseqüències no desitjades.
