21 de març de 2021
21.03.2021
Regió7

Valor alliberador de la quitança

20.03.2021 | 23:22
Valor alliberador de la quitança

Hi ha aspectes de les relacions laborals que, a pesar de la seva habitualitat i tradició, segueixen oferint dubtes a empreses i persones treballadores. Un d'aquests elements és el denominat «valor alliberador» del document de quitança, el que en castellà coneixem com a document de «saldo y finiquito». De vegades, alguns dels actors implicats li han donat quasi bé un valor «màgic», en el sentit que, quan se signa, amb el compromís de «res més reclamar ni demanar» (o redaccions similars) sembla que uns i altres quedin «blindats» i puguin dormir tranquils en un futur.

Amb els anys, la Sala Social del Tribunal Suprem ha anat matisant aquest valor «alliberador» de la quitança segons cada escenari, segons unes circumstàncies que en una empresa, per definició, són molt canviants, o inclús negant-lo en certs supòsits. Un d'aquests supòsits en què la signatura de la quitança no ofereix cap tranquil·litat a l'empresa ni garanteix la possibilitat de reclamar a la persona treballadora té lloc quan hi ha hagut un vici en el consentiment. És a dir, en alguns casos la persona treballadora signa un document sense que el seu consentiment sigui atorgat de manera lliure i informada, la qual cosa pot fer que la citada signatura no tingui la validesa buscada, especialment per a l'empresa.

En relació amb aquesta matèria el Tribunal Suprem ha dictat una sentència el proppassat 20 de gener. Casualment té el seu origen en un assumpte analitzat pel Jutjat Social de Manresa. El supòsit de fet no resulta dissortadament poc habitual: dues persones treballadores prestaven serveis en un conegut supermercat. Un dia, durant la seva jornada laboral, agafaren un refresc i una bossa de patates i els consumiren en el mateix centre de treball. Ara bé, tingueren tan mala sort que aquell dia hi havia al centre de treball un inspector del Departament de Pèrdues fiscalitzant l'establiment. Quan el citat inspector detectà la conducta dels dos empleats els ordenà abonar els productes de forma immediata i cridà a la supervisora, que es personà en deu minuts en el «lloc del delicte». Després que marxés l'últim client, la supervisora informà els dos empleats que s'havien detectat pèrdues considerables en l'establiment i que es procediria a l'acomiadament disciplinari i que, fins i tot, l'empresa procediria a emprendre les accions oportunes contra les persones implicades, incloses accions penals. Per evitar això, i com a alternativa, la supervisora i l'inspector comminaren els implicats a signar la baixa voluntària immediatament, utilitzant un formulari que ja tenia preparat l'empresa. Després d'uns minuts de conversa, els dos empleats signaren. A la treballadora se la instà a mostrar el contingut de la bossa de mà i al treballador a buidar-se les butxaques, cosa que demostrà que no hi havia hagut sostracció de productes. Resulta que la treballadora, després d'haver marxat, tornà al supermercat i manifestà que es retractava de la seva decisió. La supervisora li contestà que era massa tard, perquè ja estava donada de baixa a la Seguretat Social. Quedà acreditat que els empleats eren coneixedors de la normativa vigent a l'empresa: estava prohibit consumir productes de l'establiment al seu interior encara que haguessin estat abonats prèviament, tampoc estava permès cobrar a un familiar o a ells mateixos, etc.

Òbviament, els implicats interposaren una demanda per acomiadament. El Jutjat Social de Manresa considerà que s'havien produït dos acomiadaments improcedents. En canvi, un cop recorreguda la citada sentència per l'empresa, la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia estimà el recurs i anul·là la sentència d'instància. Davant d'aquest sentència, ambdós empleats formalitzaren un recurs de cassació per a la unificació de doctrina davant del Tribunal Suprem. El seu principat al·legat fou que havien estat intimidats per l'empresa i que aquesta s'havia aprofitat d'uns superiors coneixements en matèria laboral, la qual cosa seria contrària al principi de bona fe que regeix la relació laboral.

Per tant, l'Alt Tribunal analitzà una vegada més si s'havia produït o no una dimissió vàlidament manifestada. El Codi Civil considera que un consentiment està viciat si hi ha error, una conducta dolosa, violència o intimidació. En aquest sentit, el Tribunal considera que no hi ha coacció ni intimidació quan el que fa l'empresa és anunciar que si no se signa la baixa voluntària, iniciarà unes accions que estan legalment previstes, és a dir, s'adverteix la persona treballadora que es farà ús d'un dret previst en l'ordenament jurídic, raó per la qual no hi ha abús de dret. Perquè hi hagi «amenaça» o «intimidació», l'empresa hauria d'anunciar una conducta contrària a dret. Informar que es procedirà a interposar una querella criminal o acomiadar disciplinàriament per causa d'una mala conducta per part de la persona treballadora és perfectament legítim. Per una altra banda, el Tribunal recorda que si bé una persona treballadora es pot retractar d'una dimissió realitzada correctament quan hi ha hagut un preavís i la retractació es fa durant aquests preavís, això no és possible si la dimissió té eficàcia immediata, que és el que ocorregué en aquest cas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit