El retorn de la inflació

Però el fantasma de la inflació, fins ara absent, podria reaparèixer. L'indicador avançat de l'índex de preus de consum (IPC) publicat aquesta setmana per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) apunta a un fort repunt lligat als preus de l'energia, que el 2020 van baixar amb l'inici de la pandèmia. Concretament, els preus han pujat l'1,3% el març en comparació amb el mateix mes de 2020 a causa de l'encariment de l'electricitat i els carburants, un avanç d'1,3 punts superior al de febrer, quan els preus varen romandre congelats. En termes de preus de consum harmonitzats, que mesuren l'evolució dels preus amb el mateix mètode en tots els països de la zona euro, s'ha situat gairebé un punt i mig per sobre de la taxa del mes anterior. Després d'anys amb nivells d'inflació zero o negatius, això suposa el retorn a l'increment de preus? Les cotitzacions dels actius financers es basen en l'expectativa que els tipus d'interès es mantindran molt baixos durant un període llarg de temps. Amb la inflació, però, els tipus d'interès a llarg termini ja estan pujant. Com perjudicarà la recuperació esperada? Provocarà un daltabaix en els mercats financers, molt sobrevalorats pels continuats estímuls monetaris? I com afectarà la inflació i la pujada del tipus d'interès els mercats de deute i renda fixa? Habitualment, un interès més alt disminueix el valor dels títols de renda fixa i disposa els mercats en mode baixista. I l'efecte sobre les finances públiques molt endeutades, com és el cas d'Espanya, pot ser devastador. Un augment de l'interès de només un punt significa que l'Estat ha de pagar en interessos més de 10.000 milions d'euros anuals. Què retallarà en contrapartida? Pensions, sanitat, educació, serveis socials, dependència?

Cal tenir en compte que la capacitat adquisitiva del diner depèn de l'oferta monetària, però també de la demanda monetària. Només així entenem que, malgrat la gran expansió en la creació de moneda, el seu valor s'hagi mantingut relativament estable sense caure en l'espiral destructiva de la hiperinflació. L'oferta monetària ha augmentat, però també ho ha fet la demanda. Els bancs acumulen moltes reserves excedentàries que no presten i, per tant, no circulen per la societat. De la mateixa manera, les empreses i famílies solvents que disposen de diners en efectiu, prefereixen guardar-lo. La situació és tan complicada i maltempsada que opten per esperar temps millors i invertir en projectes més endavant. De nou, el diner està parat i no circula de mà en mà. La inflació, a diferència de l'atur o el creixement, és sempre un fenomen monetari. Depèn de l'oferta i demanda de diners. L'oferta monetària va créixer, de mitjana, un 5% anual les dues dècades anteriors al 2000. Donat que la demanda no va créixer al mateix ritme, la inflació va ser positiva. El comportament de l'increment de la producció i l'ocupació va ser acceptablement bo. En canvi, l'oferta monetària està augmentant, des de començament de segle XXI, una mitjana del 20% anual. La demanda de diner en efectiu també creix a un ritme molt elevat i això explica els baixos nivells d'inflació. En canvi, el comportament global de la producció i l'ocupació ha empitjorat. La productivitat s'ha estancat i no es creen tants llocs de treball com al final del segle XX. La producció de moneda no té res a veure amb la creació de riquesa. Just a l'inrevés. Ésser més ric significa poder treballar perseguint legítimament un pla de vida raonable amb accés als béns i serveis desitjats. El que valorem és disposar de millors aliments i qualitat de vida, inclòs l'oci. Fabricar moneda no contribueix directament a la prosperitat ni multiplica la quantitat de béns i serveis reals. Però sí que amenaça seriosament de reobrir la capsa de Pandora i amb el retorn de la inflació.