Des d'aquest divendres, hem tornat al confinament comarcal i les bombolles de convivència no es poden moure fora de la comarca de residència. L'ocupació de llits de crítics no para d'augmentar i les dades epidemiològiques empitjoren. L'augment d'ingressos a les UCI pot tornar a portar al límit el sistema sanitari. Però tot fa pensar que el pitjor ja ha passat. Amb la campanya de vacunació en marxa, malgrat tots els errors i entrebancs, és raonable pensar que la quarta onada es converteixi en diversos tornados fragmentats aquí i allà. A diferència d'un tsunami, que arrasa tot el que troba, els tornados són remolins violents de vent amb poder destructiu molt localitzat. El poble que es trobi sense protecció immunològica pot patir-los, però el poble del costat amb col·lectius vacunats (policies, professors, residències) quedarà fora de tot perill. Per tant, aquesta vegada segurament veurem menys mortalitat, perquè una part important de la població més vulnerable està protegida. No gràcies a la brillant gestió de les autoritats, sinó malgrat els seus errors garrafals. Al Regne Unit, amb dades de l'Oficina Nacional d'Estadística, prop del 50% dels britànics estan immunitzats. No estan lluny de l'objectiu del 70%. A Espanya, el ritme és molt més lent. La mitjana de vacunes diàries administrades aquesta setmana ha estat de 189.000 (33.000 a Catalunya), xifra que en el total acumulat protegeix el 6,2% de la població (5,7% a Catalunya).
Malgrat tot, el sondeig de confiança que publica mensualment la Comissió Europea mostra que les expectatives de les llars han tornat a nivells precrisi. L'inici de l'any va ser complicat i les properes setmanes encara seran difícils, però l'optimisme sobre la recuperació serà un factor positiu per a la mobilització de la demanda. L'afiliació al mes de març va augmentar en més de 70.000 persones i 146.000 més van deixar els ERTO per reincorporar-se a la feina. La demanda continua continguda per les mesures de distanciament social, però es recupera amb rapidesa quan les circumstàncies ho permeten. La confiança empresarial es manté en nivells que no es veien des de l'any 2018 i moltes empreses veuen ara un camí cap a la recuperació que pot apuntalar la inversió i la contractació. I les famílies també poden activar els 50.000 milions estalviats el darrer any. Fins aquí, per tant, i malgrat l'exasperant lentitud en la vacunació, són senyals d'optimisme. La Pasqua sembla haver arribat a l'economia. Però molt temem que sigui per poc temps. Una amenaça seriosa a aquest renaixement, com apuntàvem la setmana passada, és el possible retorn de la inflació.
Els Bancs Centrals opten per incrementar l'estímul monetari a cada nova crisi. La Fed dels EUA ha ampliat el seu balanç en tres grans passos. Primer, de 0,9 bilions de dòlars a 2,1 bilions el novembre de 2008; després, de 2,8 bilions a 4,5 bilions entre novembre de 2012 i 2014; i finalment, de 3,8 bilions a 7,7 bilions entre 2019 i març de 2021. Simètricament a l'expansió monetària, es produeix un gran increment de la despesa i deute públics. El deute federal dels EUA, com a percentatge del PIB, ha passat del 63% el 2007 al 100% el 2012 i al 108% el 2020. Pel que fa a Espanya, s'ha descontrolat des d'un moderat 35% del PIB l'any 2007 a més del 120% actual. El president Joe Biden ha anunciat un increment de la despesa pública d'1,9 bilions de dòlars, mentre que a la Unió Europea (UE) és de 0,75 bilions d'euros. Si el Tribunal Constitucional Alemany no posa fi a la despesa prevista, la UE mutarà en una unió fiscal. El Bundestag ja l'ha votat. El daltabaix pot venir a les eleccions del proper setembre, quan Angela Merkel abandoni l'escena política i es consolidi l'ascens del partit xenòfob i euroescèptic d'Alternativa per Alemanya.
L'emissió descontrolada de moneda i deute suposa pa per a avui i fam per a demà. Després d'una recuperació de curta durada, la situació serà pitjor que la d'abans. Com una injecció d'amfetamines, la dosi d'estímul ha de ser creixent per generar els mateixos efectes. Al final, però, es produeix el col·lapse i una llarga ressaca esdevé inevitable. En lloc de sortir de l'estancament, s'allarga i aprofundeix la crisi. Es necessiten altres receptes econòmiques diferents de les keynesianes per reactivar l'economia i crear riquesa. El camí a seguir passa per potenciar l'empresa, alliberant el sector privat de regulacions excessives i reduint la pressió fiscal. Aquesta política obriria les portes d'una sòlida recuperació econòmica. Cal incentivar l'emprenedoria i facilitar la feina dels empresaris. A mesura que augmenten les vendes i l'ocupació, la ràtio de deute públic disminueix i disminueix també el risc d'inflació. L'únic estímul que necessita l'activitat privada és la perspectiva de beneficis i no pas convertir-se en satèl·lits de l'administració pública. El New Deal de Franklin Delano Roosevelt, en contra de les versions més oficialistes, no va solucionar el crac del 29, sinó que el va agreujar, i va provocar l'anomenada recessió dins la depressió dels anys 1937 i 1938. Reincidir en el mateix error pot provocar ara efectes desastrosos similars, i avortaria la incipient recuperació i feria més possible la temible estagflació (simultaneïtat d'estancament i inflació). Tota una regressió de la situació pasqual a la quaresmal. L'FMI ha publicat aquest dimecres el Fiscal Monitor i dona per fet que el nivell de despesa pública a Espanya ha incrementat amb la pandèmia del 41% a més del 43% del PIB. El dèficit estructural, amb una recaptació impositiva del 39%, s'enfila a més del 4%. Això requerirà importants ajustos a mitjà termini. Però no esperin reduccions de despesa, sinó nous increments d'impostos. Sabem pels clàssics que errar és humà, però reincidir en l'error és diabòlic.
