Víctor Lapuente Giné, doctor en Ciències Polítiques per Oxford, acaba de publicar Decálogo del buen ciudadano (Península), en el qual reflexiona sobre el paper dels ciutadans en una democràcia de qualitat. En aquest sentit dubta que a tot arreu el drama actual de la covid comporti millores del comportament cívic i solidari. Diu que es reprodueix una constant que evidencia que els països del nord d'Europa, amb estats de benestar generosos, els ciutadans tenen alhora una alta consciència cívica i actuen amb més responsabilitat que en estats del sud. La paradoxa en aquests estats del sud, que a més són poc cohesionats nacionalment, és que en poques dècades s'ha passat d'una actitud més corresponsable del ciutadà quan l'Estat era poca cosa, a una en què només es reclamen drets però no s'assumeixen els deures, quan l'Estat s'ha estès.
Encara ara quan es valora la riquesa dels països es fa només en termes de moviment de diners, però nous corrents científics aposten per amplificar la valoració en termes de qualitat ambiental, de cohesió social, de nivell cultural i de felicitat. I en l'àmbit de la cohesió social el paper dels ciutadans que voluntàriament dediquen hores del seu temps lliure a impulsar iniciatives cíviques o culturals és clau. El gruix d'un país procedeix tant d'aquells que saben engegar empreses que generen ocupació com dels que engeguen iniciatives socials i culturals o els qui els donen suport. Al sud europeu, malgrat la distància amb l'Europa de més civilitat, són les nacions i territoris on la iniciativa privada ha hagut de suplir l'absència o la marginació per part de l'Estat on també ha florit una societat civil i solidària més dinàmica. El Vèneto o Catalunya serien exemples d'alta densitat de ciutadans actius.
Malauradament, enguany Catalunya i el Bages han perdut precoçment, com a mínim, quatre d'aquests ciutadans benefactors: Jordi Fàbregas, Emili Martínez, Lluís Calderer i Joan Badia. El Jordi ha tingut una llarga trajectòria en la promoció de la cultura popular. El gènere musical del folk o cançó d'arrel, que té tants seguidors en el món cèltic i anglosaxó, havia quedat molt minoritzat a Catalunya, i Fàbregas va ser l'ànima de la iniciativa del Centre Artesà de Gràcia i del cicle anual Tradicionàrius. Va fundar TRAM (Associació Musical per la Tradició Musical). I també ha estat un dels impulsors de la renovació de la imatgeria festiva de Barcelona, així com component de nombrosos grups de música d'arrel i d'iniciatives divulgadores d'aquesta.
Emili Martínez ha estat un activista social, dirigent del PSUC, regidor, sindicalista de CCOO i president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Martínez estava estretament vinculat a la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran i a l'Associació de Veïns del Barri Antic, continuant la seva llarga trajectòria cívica.
Lluís Calderer ha estat mestre i escriptor, però també conferenciant, dramaturg, traductor i cinèfil. La seva tasca de formador en tots els camps des de l'escola al de la cultura ha influït en desenes de persones que han esdevingut després professionals o quadres de la societat civil organitzada. Art Viu, Faig Teatre, Quaderns de Taller, Cine Club, Òmnium, el Casal de Gent Gran, la Fundació Independència i Progrés, l'escola Flama, els cursos de reciclatge, l'Escola de Magisteri o bé la Unió Socialista del Bages són alguns dels àmbits on col·laborà i hi deixà petjada.
El darrer a deixar-nos ha estat Joan Badia, catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes, professor universitari i formador de professorat, autor de publicacions de textos legislatius i curriculars de la reforma educativa i de desenes de llibres de text. Va fundar diverses editorials. I va assumir responsabilitats en l'administració pública de Catalunya als departaments d'Educació i d'Universitats. Participà i impulsà entitats com Òmnium Cultural o la Fundació Independència i Progrés, entre d'altres. I escollit en dues ocasions alcalde de Callús.
Només cal sumar el que signifiquen aquestes quatre trajectòries pel que fa a la millora i l'augment del capital social d'una ciutat o d'un país per adonar-se de la seva importància. En alguns casos la contribució ha estat amb iniciatives directament empresarials en l'àmbit cultural. I en tots la contribució ha consistit en la formació de la ciutadania, la promoció del seu activisme sociocultural o a la defensa de drets polítics i socials. És clar que després del seu rastre com a emprenedors cívics, la riquesa material i immaterial de la nostra ciutat i del país és més gran. Ells han contribuït a fer créixer la civilitat i a fer possible que sense allunyar-nos de la nostra «covarda, vella, tan salvatge terra» puguem sentir-nos en un lloc on la gent pot ser «neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!».
