25 de abril de 2021
25.04.2021
Regió7

El sou dels futbolistes

24.04.2021 | 21:45
El sou dels futbolistes

La Superlliga, un nou projecte per al futbol europeu impulsat pel president del Reial Madrid amb el suport de Joan Laporta, s'ha anunciat aquesta setmana. Ha tingut una vida molt curta, però és un senyal dels problemes financers de molts clubs. El projecte fallit trencava amb el model actual de Champions League i proposava un model similar a l'americà, amb un torneig tancat on quinze equips amb pedigrí tindrien plaça fixa, independentment del seu rendiment esportiu, i cinc més hi entrarien cada temporada per invitació. El projecte de la Superlliga ha fracassat per l'oposició dels aficionats, federacions i governs. Al llarg de la història, equips de lligues grans i petites, com Escòcia o Portugal, han aconseguit guanyar la Copa d'Europa. Però en els darrers 15 anys només l'han guanyat equips de les quatre lligues europees més grans (Anglaterra, Espanya, Itàlia i Alemanya). La sentència Bosman, que va equiparar els jugadors de la Unió Europea als nacionals, va suposar que els equips amb més recursos poguessin contractar aquells jugadors amb més talent sense limitacions de nacionalitat. Tanmateix, l'increment del valor dels drets de transmissió dels partits ha beneficiat els principals clubs, perjudicant tota la resta i immensa majoria. La distribució dels ingressos és molt desigual i contribueix a la pèrdua d'atractiu del futbol. Els 20 clubs més grans de les cinc lligues europees més importants (les esmentades anteriorment més la francesa) controlen el 41% del total d'ingressos, mentre que els més de 3.000 equips de la resta de competicions amb prou feines aconsegueixen un 26%. El resultat és un oligopoli mancat de competència on la diferència entre els primers i els darrers classificats és abismal. A la lliga espanyola, el duopoli futbolístic Barça-Madrid avorreix els espectadors i resta ingressos per taquillatge.

Pel que fa a les despeses, la principal són les nòmines dels jugadors. La massa salarial de la plantilla pot arribar al 70% del pressupost total. Quelcom impensable en qualsevol altre negoci. I a diferència d'altres països, on els salaris esportius estan limitats, les nòmines desorbitades i la política descontrolada de fitxatges ha propiciat que importants clubs tinguin pèrdues i acumulin deutes insostenibles. L'especulació està molt viva en el mercat del futbol i és un problema que augmenta la bombolla d'aquest esport. Els sous d'escàndol que cobren les estrelles són la principal causa dels problemes financers dels clubs. No hi ha ingressos suficients per pagar les retribucions salarials de Messi (75 milions d'euros nets a l'any), Griezmann (20 milions) o Sergio Ramos (12 milions). I les xifres anteriors no inclouen els ingressos que perceben per patrocinis i publicitat. Sabem que els programes futbolístics, d'estil xaró i provincià, acaparen nivells d'audiència espectaculars. Això no justifica, però, que el criteri del talonari compti més que l'esperit de lluita i l'esforç col·lectiu. Per preservar la potència lúdica del futbol cal controlar les despeses salarials establint topalls màxims. De la mateixa manera que l'Estat fixa salaris mínims, amb més motiu calen màxims salarials establerts per llei. Així funciona la millor lliga de bàsquet del món als EUA i és el mateix que ha demanat la ministra d'Economia, Nadia Calviño, davant la reestructuració bancària i la supressió de milers de llocs de treball a Caixabank. El retorn a la rendibilitat podria passar per rebaixar les remuneracions milionàries dels directius tot mantenint el gruix de la plantilla. Que això va contra els principis del lliure mercat? Doncs molt bé. Especialment, on el lliure mercat és una quimera inexistent. Tant el mercat futbolístic com, encara més, el mercat financer són oligopolis subjectes a multitud de regulacions i restriccions que emanen de l'autoritat competent. Moltes són innecessàries. Altres, com els màxims salarials a escala global, inexistents però desitjables.

La pandèmia ha punxat la bombolla del futbol. La davallada d'ingressos s'estima per la FIFA en 12.000 milions a escala global i en 1.650 milions a la present lliga espanyola. El Barça ha tancat l'exercici 2019-20 amb un deute net de 488 milions, ingressos de 855 milions, un 18% menys del total pressupostat (1.047 milions), i unes pèrdues de 97 milions. La rebaixa salarial dels futbolistes, de només el 2%, és del tot insuficient. Pretendre recuperar l'equilibri financer amb els ingressos addicionals d'una superlliga europea elitista i tancada no és només un greu error. És un menyspreu a la resta de clubs i un insult a la cultura de l'esforç i de l'ascens per mèrits. El que s'hauria de fer és, senzillament, normalitzar els sous dels futbolistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook