L pandèmia està actuant com aquell nen de la faula que era l'únic que veia que el rei anava nu. És la nuesa amb què ha quedat la Unió Europea, i a dins de la UE, la diferència que s'ha explicitat més entre estats. Els uns amb cohesió nacional i social que poden equivocar-se però que, com que tenen una base democràtica forta, són capaços de generar prou consens i una gran eficiència per superar la crisi. Els altres amb cohesió nacional fluixa o forçada per estructures autoritàries i jacobines que s'equivoquen reiteradament i fan que la ineficiència actual se superposi a les anteriors, plovent sobre mullat.

Així, el Govern d'Espanya dona senyals de perseverar en els errors. Hem sentit Sánchez predicant un repartiment dels fons europeus on la construcció, vestida de rehabilitació, duplica el percentatge destinat a recerca i innovació. Estem veient un cop més que l'esquema de decisió és piramidal des de Madrid en avall i on les comunitats autònomes no tenen cap paper, només el de lobby en el cas de governs afins al central. I per rematar-ho comprovem la covardia que significa la petició formulada per Espanya de retardar les mesures d'ajustament fiscal i de les pensions que demana la UE fins al 2022. O sigui, que el PSOE opta per perpetuar el suport al sector més extractiu del capitalisme espanyol, manté l'hostilitat davant les autonomies díscoles, en especial la catalana, on continua accentuant la crispació, i tira la pilota endavant de les mesures dures a què més d'hora que tard haurà de fer front per imposició de la UE. Tot això està connectat amb l'única finalitat del PSOE de continuar essent un dels dos pilars on se sustenta el règim del 78. Això fa sospitar en eleccions anticipades a final del 2022 amb dues finalitats positives per al PSOE: té més possibilitats de guanyar sense haver abordat els ajustos i fer-los després; o bé, si perd, el marro li tocarà al PP.

El passat del PSOE i del PP és una llarga llista d'incompliments i covardies per no abordar els temes de fons de l'Estat. ZP anunciava el maig del 2010 que no era bo rebaixar el dèficit i al cap de set dies aprovava la major retallada de despesa social de l'època postfranquista: 5% menys de sous als funcionaris, congelació de pensions, eliminació d'ajuts a les famílies i caiguda de la inversió. En qüestió de dies, quan el Banc Europeu es va negar a comprar deute, ZP va haver de fer el viratge pressionat davant de l'11,2% de dèficit i el 20% d'atur. I això passava poc temps després que l'Estat hagués rescatat la banca amb uns diners (42.000 milions d'euros) que mai no ha tornat i després d'haver afirmat que el sistema financer espanyol era un referent internacional. Ara mateix, res ha millorat en relació amb aquests problemes de base: atur dels més alts d'Europa, deute públic espanyol situat en el 122%, primeres posicions en percentatge de pobresa a Europa. I el tam-tam dels ajustos vinculats al manà dels fons es va fent gran. No sé si Europa està disposada que es malgastin els seus diners en capitalisme especulatiu i a sobre no es facin els canvis estructurals pendents de sempre.

Mentrestant, a França es presentava el 27 d'abril el pla nacional de recuperació, i el ministre Bruno Le Maire el descrivia com un exercici de sortida de la infantilesa per construir de forma adulta un futur «sostenible, just, ecològic i unit». El pla no va destinat que l'economia actual no s'enfonsi. Per a això, el Govern francès ja ha utilitzat vies com l'atur parcial, l'ajut directe a empreses i, fins i tot, seminacionalitzacions, com en el cas d'Air France. El nou pla promet una altra cosa: abordar els dèficits estructurals: educació, salut, eficiència governamental i reindustrialització. Observem un esforç particular i molt atrevit: la creació, conjuntament amb Alemanya, d'un sector complet de l'hidrogen.

A Itàlia, Draghi ha presentat també el pla de les sis missions: la digitalització del país, la transició ecològica, renovació de velles infraestructures, l'educació, la inclusió social i la salut. El problema endèmic de corrupció i ineficiència del país, però, fa dubtar de l'èxit de les iniciatives, tot i l'esperit reformador del president italià sobre els punts podrits o rònecs de l'administració: fiscalitat, administració i corporativisme.

La provada eficàcia francesa però també la seva coneguda ineficiència pel pes burocràtic i corporatiu, el desgavell italià i l'espanyol, on l'estat autonòmic només ha servit per continuar exercint el poder des de Roma o Madrid però centrifugant-ne els desgastos, fan preveure un gran oportunitat perduda i un retrocés relatiu dels tres dinosaures jacobins d'Europa. I en aquest grup, l'espanyol pot ser el pitjor, perquè només cal fixar-se que és l'únic dels tres que ni tan sols ha enumerat la reforma en profunditat de l'administració i del marc legal obsolet, perquè possiblement això l'obligaria a obrir la carpeta territorial amb Catalunya a la primera pàgina.