Una de les (nombroses) seqüeles que va deixar la crisi del 2008 va ser una dècada perduda per als salaris. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Espanya) i financera (global), les empreses majoritàriament van impulsar una devaluació salarial per quadrar els seus balanços i van promoure retallades de plantilla, començant, moltes vegades, pels treballadors més veterans (i amb millors sous).

Fins poc abans que la covid transformés el món, els treballadors espanyols no havien recuperat el poder adquisitiu perdut una dècada abans. I la crisi econòmica que va arribar amb la pandèmia amenaça de repetir un guió similar.

Les grans companyies, encapçalades per la banca, ja han començat a plantejar els seus expedients de regulació, i el col·lectiu sènior és un dels objectius prioritaris en les reestructuracions per reorientar els seus models de negoci en el món postcovid. I els sindicats pressionen el Govern per recuperar part de les posicions perdudes amb la reforma laboral del PP, ja que temen una baixada unilateral dels salaris, que, si bé pronostiquen des de la tardor passada, encara no hi ha estadístiques que ho evidenciïn.

El teletreball està suposant una altra incipient revolució paral·lela en les nòmines d’una part no menor de treballadors, que estan renegociant o hauran de renegociar amb les seves empreses com mantenir, substituir o intercanviar part dels plus que arrodonien la seva nòmina a final de mes i que depenien de desplaçaments, bons menjador o presencialitat d’algun tipus.

Accentuar el pes del variable en el salari final és una cosa que les empreses van promoure en l’anterior crisi, per cobrir el seu pressupost per a costos laborals en funció d’una demanda i inflació de recuperació incertes.

Un moviment que les patronals tornen a plantejar i del qual els sindicats desconfien, ja que els complica la negociació col·lectiva i una revisió paritària dels sous, especialment per a dones.

Els salaris aquest any s’estan guiant o bé per la inèrcia dels convenis negociats anteriorment o bé per la discrecionalitat que cada empresa pugui aplicar. Patronal i sindicats tenen pendent asseure’s a parlar del nou acord marc de negociació col·lectiva, que seria el cinquè. Aquest és una espècie de conveni de convenis que marca les pautes per després anar renovant els plecs de cada sector.

L’últim va vèncer el 2020 i els empresaris no tenen pressa per tornar a parlar del tema. «És un any complicat en què no toca parlar de salaris sinó de veure com incorporem la gent dels ERTO o es crea ocupació», va declarar el president de CEOE, Antonio Garamendi, en una entrevista recent.

«Els salaris no es poden frenar. Ja vam veure que en la recuperació de la crisi anterior va ser un llast», li replica la secretària d’acció sindical de CCOO, Mari Cruz Vicente. Una de les causes principals que va arrossegar el PIB cap avall durant el primer trimestre va ser el descens del consum de les llars. De moment, aquest indicador ha estat més llastat per les restriccions que per una caiguda generalitzada dels ingressos.

«La nostra proposta és d’uns increments salarials de l’1,5% per a aquest 2021, a més d’una clàusula de revisió en funció de l’IPC. La inflació aquest any pot tenir comportaments irregulars i cal mantenir el poder adquisitiu. En aquells sectors inactius, es poden posposar ara però s’han de recuperar quan torni l’activitat», afegeix.

Al marge de les posicions de les quals parteixin els negociadors, el consens entre els analistes consultats és que els salaris pactats per conveni van cap a un escenari de desacceleració.

Una circumstància que també reconeix l’OIT en el seu informe de perspectives salarials per al 2020 i el 2021. «En el futur pròxim, és probable que les conseqüències econòmiques i laborals de la crisi de la covid-19 exerceixin una enorme pressió a la baixa sobre els salaris dels treballadors», alerta.