Aquesta setmana s’ha celebrat una reunió a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per debatre la suspensió temporal de les patents. I malgrat que les vacunes són un bé públic global que requeririen la seva producció i distribució a tots els països, els recels a la liberalització continuen sent molt importants.

La Unió Europea, per exemple, insta els governs a incentivar la producció dels laboratoris farmacèutics i l’intercanvi de coneixement (know how) mitjançant llicències voluntàries. Però això és clarament insuficient. Aquestes fórmules fa molt temps que existeixen i no resolen el problema. La majoria dels acords es restringeixen a una part del procés i mai es comparteix tota la recepta ni hi ha un intercanvi complet de coneixement. Amb les últimes dades, del total de vacunes de la covid-19 administrades a tot el món, només el 0,3% s’han posat en països d’ingressos baixos. Segons People’s Vaccine, seguint el mateix ritme de vacunació aquests països tardarien 57 anys a aconseguir el mateix nivell de protecció que els set països més rics. El moviment per la suspensió de patents segueix sumant suports i ja són 106 països els que hi estan a favor. No obstant, una desena de membres de l’OMC traven la negociació i retarden el consens necessari per adoptar la suspensió temporal de patents. La llista la formen, a més de la UE, el Regne Unit, Austràlia, Japó, Singapur, Taiwan, Brasil, Corea del Sud, Noruega i Suïssa.

Malgrat que les patents es justifiquen per garantir la rendibilitat de la inversió en recerca de l’innovador, els costos de les patents haurien de ser coneguts: barreres a la difusió del coneixement que retarden altres innovacions, doble cost per a la societat quan el finançament de la recerca és pública (fet habitual en l’àmbit sanitari), i pèrdues de benestar social derivades de l’accés restringit i les limitacions a la producció imposats pel monopoli de les farmacèutiques beneficiades per les patents. Encara que algunes companyies com AstraZeneca i Johnson & Johnson declaren renunciar al benefici amb les patents de les vacunes, crida l’atenció que la política de preus no sigui única, sinó diferenciada en funció del país.

Altres problemes sanitaris afegits són les traves per retardar l’arribada del primer genèric al mercat quan la patent expira, tornar a patentar el mateix producte amb alguna lleugera modificació per allargar el termini de protecció, les patents defensives i els trolls, un procés especulatiu de compra de patents sense cap ús real i amb l’únic objectiu de fer xantatge a les companyies que treballen en aquest àmbit. Les investigacions dels economistes Michel Boldrin i David Levine conclouen que, contràriament a les tesis oficials, les patents dificulten la innovació i presenten importants efectes secundaris.

Crida l’atenció que els governs prometin vacunar el 70% de la seva població en un temps rècord, però que no parlin de les restriccions a la producció ni de les dificultats logístiques de la distribució. Els béns públics tendeixen a reforçar la identitat dels estats que els proveeixen. Però una vacuna és més que un bé públic. És un bé públic global que no coneix fronteres ni generacions. Mentre que els països rics representen només el 13% de la població mundial, han assegurat la compra de la majoria de les vacunes. I només quan tot el planeta estigui lliure del virus, els països rics també ho estaran. La resposta de les vacunes a les mutacions del virus produïda als països pobres amb elevada transmissibilitat augmenta la incertesa biològica i econòmica. Això pot significar que cada cert temps calgui crear noves versions, com en el cas de la grip. Bona part de les vacunes necessiten doble dosi, i som molt lluny d’obtenir en un termini raonable 15.000 milions de dosis per a tot el planeta. L’alternativa de seguir amb rebrots pandèmics durant dos o tres anys més seria dramàtica. Amb les incerteses sobre el ritme de vacunació i l’aparició de noves variants del virus, és difícil estimar el percentatge de població que ha de vacunar-se per aconseguir la immunitat de ramat. Potser podria acostar-se al 90%, segons afirmen alguns científics, i això retardaria la recuperació de la normalitat.

Com podem produir moltes més vacunes? Suspenent les patents i enfurismant les farmacèutiques amb l’incompliment de les normes de protecció de la propietat intel·lectual? Algunes innovacions no necessiten aquesta protecció per impedir la còpia d’altres competidors. Cert coneixement és impossible de transferir. Potser per això Moderna ha renunciat voluntàriament a litigar pel seu dret a la propietat intel·lectual. No necessita la barrera legal de les patents.

Michael Kremer, Nobel d’economia del 2019, proposa que els governs comprin les patents als seus creadors i les transfereixin després lliurement a la societat (que les haurà de pagar amb impostos). El problema de la proposta, però, és determinar el preu de compra, que hauria de cobrir tots els costos i permetre un marge de benefici raonable a les farmacèutiques. I és que els costos de recerca d’aquestes empreses no es coneixen amb exactitud i, en part, són sufragats amb fons públics. El president nord-americà, Joe Biden, en la seva gira europea, ha promès 500 milions de vacunes en un termini de dos anys per al centenar de països més pobres. És un gest de bona voluntat provinent d’un país que actualment té més del 53% dels adults completament vacunats. Però és un gest insuficient que no soluciona la problemàtica de fons, que és la producció i distribució de vacunes a escala global.