El surf és un esport nàutic que consisteix a planar amb una taula sobre la cresta d’una onada a mesura que aquesta arrossega el surfista cap a la costa. Pedro Sánchez crec que es podria presentar a algun dels concursos internacionals de més renom com l’Oakberry Tweed Coast d’Austràlia o el Jeep Surf Ranch de Califòrnia, i guanyaria. O no és saber surfejar quan, fa només un any, les onades venien de ponent o migjorn i afirmava rotundament que no hi hauria indults i que, un any després, quan les onades venen de tramuntana o gregal, diu que els indults són la base de la concòrdia?
A les jornades del Cercle d’Economia, al Liceu i al Congrés de Diputats hem sentit el president del Govern de l’Estat afirmar que la concòrdia és un valor econòmic. Ho ha fet obligat per la cadena d’esdeveniments europeus que poden condemnar l’Estat espanyol per vulneració dels drets humans. La dura resolució del Consell d’Europa no deixa lloc a cap dubte: Espanya s’homologa amb Turquia. Empès per l’onada nord-oriental europea, Sánchez força un cop de maluc que fa virar en sec la taula planejadora i allà «donde dije digo, digo Diego». A partir d’aquí hi ha dues reaccions de l’statu quo. La primera la d’aquells poders o pseudopoders que havien assentit amb silencis o lleus suports a la línia dura del PSOE pel temor a la desestabilització econòmica i social, ara un cop el surfista major canvia de direcció es posen a bufar a favor de l’onada. Aquest seria el cas del Cercle d’Economia i dels bisbes catalans. Cal que quelcom canviï perquè allò essencial continuï igual, com deia el protagonista de Il Gattopardo.
Hi ha l’altra reacció dels estaments econòmics, judicials, policials més vinculats al nucli dur i reaccionari del deep state que s’expressa en la línia editorial i informativa de la majoria de mitjans de comunicació amb seu a Madrid. Segons aquests, els indults són una victòria de l’independentisme que no es pot tolerar i per això cal fer caure Sánchez. La darrera expressió en aquesta línia són les declaracions de la política preferida per Albert Boadella, Isabel Ayuso, que abans-d’ahir reptava que els impostos dels empresaris catalans fossin els que financessin la independència. Sembla una apel·lació per tal que, d’una vegada, la covardia de l’empresariat català doni pas a una actitud valenta com la que tingueren els seus antecessors, fa més d’un segle amb el tancament de caixes per reclamar el concert fiscal per a Catalunya. Resulta obvi que recuperant el 9% del PIB anual amb què l’Estat extorqueix els ciutadans de Catalunya hi hauria diners de sobres per finançar el que hom volgués.
Sánchez, més sibil·lí, afirmava que Espanya sense Catalunya no seria Espanya. Això és una veritat a mitges. Espanya sense Catalunya perdria el 20% del seu PIB i en termes relatius baixaria cap a posicions similars a les de Portugal, Txèquia, Estònia o Eslovènia. Mentre que Catalunya sense Espanya pujaria i situaria el seu PIB per habitant entre el d’Itàlia i el de França. Ara bé, de què estava parlant Sánchez, de diners o d’identitat? Perquè si és d’identitat, Espanya sense Catalunya serà molt més Espanya, almenys tal com la conceben majoritàriament les elits i les masses adoctrinades que les segueixen: matriu castellana centralitzada i concentrada a Madrid.
Per què, doncs, Sánchez feia al·lusió a la vinculació entre concòrdia i economia? Potser perquè des d’Europa, en diplomàcia discreta, se li ha fet arribar que, primer, els Fons Next Generation no arribaran sense garantir que Catalunya faci de tractor econòmic; i segon, que l’horitzó de crisi del deute, de la fallida del sistema de pensions i de l’atur estructural més alt d’Europa, Espanya no el podrà abordar sense la pacificació del front català.
Quan s’analitza la sèrie llarga d’una dècada i es comparen les dinàmiques autonòmiques es comprova que el percentatge del PIB català sobre l’espanyol no ha variat, malgrat l’extorsió i l’acció nefasta del capitalisme extractiu sustentat al BOE. En canvi, la pujada evident del PIB del «Madrid es España, porqué España es Madrid» es produeix en detriment de l’Espanya més castellana o subordinada, fins al punt que diversos barons territorials populars i socialistes comencen a olorar la magnitud de la tragèdia que han propiciat aplaudint el biaix jacobí dels seus respectius partits.
O sigui que, Sánchez té raó en dir que la concòrdia té efectes econòmics. Però, per ara, l’Espanya del règim del 78, del qual és pilar fonamental el PSOE, avança en direcció a la discòrdia social amb precarització creixent i aprimament de la classe mitjana; i cap a la discòrdia territorial en què Madrid actua de forat negre amb una creixent força centrípeta que, paradoxalment, acabarà matant Espanya.
