He fet una escapada a la Vall de Boí on conservo moltes coneixences i algunes amistats fetes arran de ser-hi un visitant habitual en les darreres dècades. Havent estat set anys al capdavant de la responsabilitat de turisme a la Generalitat no em puc estar d’observar l’evolució de la Vall. La Vall de Boí estava predestinada, per la seva posició excèntrica, a ser una destinació de baixa demanda només en període estival. A principis dels 90, però tenen lloc dues novetats que multipliquen l’atractivitat que fins llavors estava centrada en el Parc d’Aigüestortes, amb una infraestructura i serveis en aquell moment encara molt minsos. La primera novetat és la construcció de l’estació d’esquí de Boí-Taüll i la segona, l’obtenció per al conjunt de la vall i el seu romànic de la qualificació de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Aquestes dues novetats comportaren immediatament el pas d’una destinació més de turisme de muntanya, a una amb un patrimoni que, ben exposat i amb serveis de visita adequats, donava un plus de singularitat a la Vall. I l’obertura dels esports d’hivern significava que la Vall passava a tenir dues temporades d’entre quatre i sis mesos que permetien treball estable a la gent jove evitant-ne la emigració massiva.
Una visió estratègica i una acció decidida en la seva aplicació per part d’una alcaldia amb criteri van saber en èpoques de vaques grasses congriar suports tant privats com públics de la Generalitat i de l’Estat per tal de dotar amb qualitat la Vall dels itineraris excursionistes, els guiatges especialitzats i els relats sobre les esglésies romàniques (el darrer el maping de Sant Climent de Taüll).
La felicitat, però, no pot ser mai completa. L’empresa de l’estació d’esquí fa uns anys va fer fallida i sense la intervenció de la Generalitat, com ha fet en altres indrets, hagués significat el tancament del motor de la temporada d’hivern. Ara bé, qualsevol operació de negoci de neu sempre va acompanyat d’iniciatives immobiliàries i hoteleres. I aquest apartat després de la fallida no està resolt del tot. La situació d’aquestes construccions està concentrada al Pla de l’Ermita, de formes respectuoses i sobretot camuflada en un replà que no hipoteca en absolut l’equilibri paisatgístic de la Vall i els seus pobles tradicionals i els seus campanars. Però mentre els hotels han trobat inversors que els tiren endavant, la resta dels espais així com l’enorme superfície de prats estan pendents de futur. Òbviament hi ha preocupació tant per la possible degradació del nucli urbà com per les amenaces de trencar un dret consuetudinari de pastura que els ramaders han tingut sobre els prats. Una mediació per no haver d’acabar als tribunals serà necessària per aconseguir sumar els legítims interessos privats de qui acabi comprant-ho amb el bé comú de la Vall.
Hi ha també les contradiccions tradicionals entre la gestió del parc natural i les activitats turístiques i agrícoles o ramaderes. No només en aquest parc. Com que la sostenibilitat s’hauria d’entendre en sentit integral: ambiental, social i cultural, no pot ser que algun d’aquests vectors s’imposi a l’altre. Però costa.
Un altre repte de la Vall. Un cop assolit el títol de Patrimoni tangible de la Humanitat, ara acompanyat de la declaració de les Falles com a Patrimoni immaterial, no vol dir que aquell sigui etern. Qualsevol errada en la protecció del paisatge, qualsevol degradació del patrimoni pot comportar la retirada de la marca. Per tant, assolir les inversions necessàries per a la rehabilitació estructural o de la il·luminació d’algunes de les esglésies és un tema per a l’agenda. Tema complex quan com passa en altres llocs, la propietat de les esglésies és del Bisbat, qui en té el control inspector és la Generalitat i qui en fa la gestió és l’Ajuntament. Són massa habituals encara les postures tancades d’algun bisbat de no fer ni deixar fer, que es podrien resoldre amb cessions a temps llarg al sector públic que justifiquessin les inversions que hi calen.
Una petita Vall on sense turistes hi viuen 700 habitants és un laboratori on privats, ciutadans i administracions haurien de trobar solucions pel bé comú més enllà de les seves competències i interessos. Així per exemple, potser caldria que Departaments de la Generalitat com Cultura, Territori, Medi Ambient i Agricultura es coordinessin entre ells i s’asseguessin amb els poders locals i representants significatius de la comunitat per fer que aquest laboratori a petita escala de la Vall de Boí sigui de bones pràctiques i exportable a altres indrets del país mancats també de sinergies suficients. Ei! I això sense l’excusa d’esperar a la República que ha de venir.
