Anem d’ensurt en ensurt, mentre la vida continua amb la gent que s’ho pot permetre a la platja o a la muntanya, amb els aturats a casa i els precaris a les cues del menjar social o en risc de sense llar. Amb emprenedors i innovadors que continuen empenyent endavant, amb treballadors públics al peu del canó i els autònoms apujant cada dia la persiana. L’ensurt apareix com una cortina de fons i sembla una informació distant dels telenotícies que no afecta aquesta quotidianitat. Però sí que ens afecta i ens afectarà.
Aquesta setmana s’ha fet públic l’informe de l’ONU sobre canvi climàtic que remata una llarga llista d’estudis que alerten de la irreversibilitat de la transformació que estem vivint. El món superarà segur els 1,5ºC d’escalfament global abans del 2040 i les sequeres seran cada cop més freqüents a mesura que la temperatura del planeta segueixi pujant. Inger Anderson, directora del Programa Mediambiental de l’ONU (UNEP), ha declarat que ja és indiscutible que les activitats humanes estan causant el canvi climàtic i estan fent que els esdeveniments meteorològics extrems siguin cada cop més freqüents i severs. L’informe de l’ONU apunta que es podria mitigar el canvi sempre que s’acceleri la captura de CO₂ de l’atmosfera. Dels cinc escenaris previstos, l’entremig és cap on ens encaminarem en cas que els governs compleixin les reduccions que han promès: a 2,7ºC més a final de segle.
L’informe assegura que aconseguir un zero net en les emissions de CO₂ és un requisit imprescindible per estabilitzar l’escalfament global. No per aturar-lo, perquè ja està en marxa, però sí per limitar-lo. I, per fer-ho al màxim, no només cal un zero net sinó números negatius: treure CO₂ de l’atmosfera.
L’estudi diu que, a la Mediterrània, les onades de calor, com l’actual, són el que més creixerà. De cada 10 anys actuals passaran almenys 4 cops per dècada a partir de l’1,5 °C de més; i cada any amb 4 °C més. Hi haurà respostes abruptes i situacions de no retorn del sistema climàtic: mort del bosc o desgel creixent de l’Antàrtida. Les temperatures dels darrers deu anys ja són més altes que les de l’últim període interglacial de la Terra, fa 6.500 anys. Són iguals que fa 125.000 anys, quan el nivell del mar estava entre 5 i 10 metres més amunt. Al mateix temps s’està produint la pèrdua del permagel, el sòl gelat de les regions de més al nord com Sibèria i de les glaceres de tot el planeta.
Es calcula que a final de segle la Mediterrània haurà pujat 30 centímetres en l’escenari més optimista. A més, en aquesta regió l’aridesa creixerà i també les condicions per a grans incendis, amb menys precipitacions i pèrdua de neu a les muntanyes. La diferència amb fa milers d’anys és que els canvis van ser molt més lents que els que s’albiren ara. I, per tant, en desconeixem els efectes sobre l’ecosistema.
Davant d’aquestes evidències científiques cal ser encara molt més prudent i proactiu alhora des de Catalunya en el que cal fer. Quatre dels temes polèmics de què hem parlat en aquesta columna de diumenge: aeroport, olimpíades-Pirineu, transició energètica i boscos i focs, estan interrelacionats i cal abordar-los amb perspectiva científica amb una previsió de 10 o 20 anys. Lamentablement en el tema aeroportuari i olímpic la Generalitat no té plena sobirania. És l’Estat que, amb les seves decisions o no decisions, pot determinar quin model de país podrem tenir d’aquí a uns anys. Seran dos fronts on caldrà molta habilitat per evitar que ens endossin unes hipoteques incapaces de ser retornades, mentre es desatenen temes cabdals per al país com el reequilibri poblacional al territori, començant pel Pirineu, i la mobilitat popular, que significa la xarxa ferroviària al davant de l’aeroportuària. Caldrà reclamar estudis científics sobre el grau d’innivació els propers quaranta anys, la retirada de la primera línia de mar i les platges que afectarà el turisme de costa i a la inundabilitat de l’aeroport i la salinització de la Ricarda.
Els altres capítols com la transició energètica i la gestió del sòl estan en mans de la Generalitat, dels ajuntaments i dels privats trobar-hi urgentment programes d’acció. També caldrà, per blindar tot això, un acord nacional dels partits sociològicament centrals, que hi han de ser sense trampes ni deslleialtats. I els partits que pretenen ser els més d’esquerres i ecologistes també. Potser no ser en l’acord els permetrà viure electoralment de la queixa; però no haver contribuït en res a posar en marxa les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic que s’han d’emprendre els fa opcions insolidàries intergeneracionalment i oportunistes que s’aprofiten dels interessos localistes i corporatius.
Per tant, en plena alerta roja climàtica, l’informe de l’ONU pot servir o bé per posar més llenya al foc o per apagar-lo amb l’aigua fresca de la prevenció i el consens.
