La dimensió econòmica de les guerres és una constant històrica que molts cops s’oblida. En els períodes 1839-42 i 1856-1860 en ple segle XIX, la Xina va enfrontar-se amb la Gran Bretanya aliada amb França i Rússia. La finalitat occidental era legalitzar el contraban d’opi cap a la Xina. En els tractats de Nanjing i Tianjin posteriors a les guerres es van incloure disposicions d’obertura de nous ports al comerç exterior i la cessió de Hong Kong a la Gran Bretanya. La humiliació dels dos tractats per als autòctons va tenir com a conseqüència les rebel·lions de Taiping (1850-1864) i la dels Bòxers (1899-1901). La Xina era la primera potència mundial fins al segle XVI i exportava seda, te, porcellana etc. Per compensar el dèficit els castellans i portuguesos van començarà exportar respectivament opi des de l’Índia i des d’Amèrica tabac, blat de moro i metalls preciosos com la plata, que servia per pagar el dèficit comercial. En aquest joc entre el Regne de Castella i la Xina l’emergent imperi britànic no hi cabia. És aquí quan des dels confins de l’Índia britànica que comprenia les muntanyes productores d’opi situades entre l’actual Pakistan i Afganistan ese va promoure el consum, i per tant la venda, d’opiacis entre la nombrosa població xinesa. L’expansió de les addiccions va forçar els emperadors a restringir-ne el comerç. Mentrestant, la Gran Bretanya, en una acció d’estudiat espionatge, captava el secret del cultiu del te de qualitat i se l’emportava a les seves possessions del nord de l’Índia i des d’allà rebentava el superàvit de l’exportació xinesa. Aquesta doble pinça i les contradiccions internes del model imperial xinès van portar l’imperi a la decadència.

El comerç d’opi, monopoli de la Companyia Britànica d’Índies, va passar de 15 tones el 1730 a les 75 tones el 1773 i el 1820 ja significava unes 900 tones. La resistència governamental xinesa a aquesta maniobra britànica va acabar detonant les dues guerres citades.

La guerra dels Bòxers va ser el darrer episodi de l’acció imperialista sobre la Xina. Una guerra traspassada a les pantalles amb relat esbiaixat prooccidental pel director Nicolas Ray amb protagonistes com Charlon Heston al film 55 dies a Pequín. Un segle i mig després, Roberto Saviano, en un article recent al Corriere della Sera, ha posat en evidència que els talibans per sobre d’islamistes radicals són uns grans narcotraficants amb enllaços amb les màfies sud-americanes i italianes. Més del 90% de l’heroïna mundial es produeix a l’Afganistan. El circuit d’aquesta droga, com el de la cocaïna, va cap als països més desenvolupats, que la poden comprar i consumir; i a canvi, es blanqueja el diner en negocis honorables en aquests mateixos països o amb la compra d’armes directament o indirectament que van a parar als traficants o bé a guerrilles o a exèrcits i policies de governs afins al fonamentalisme islàmic o encobridors del narcotràfic com a Amèrica del Sud. Segons l’informe de la UNDC, oficina de l’ONU contra les drogues i el crim organitzat, se situa els senyors de la guerra afganesos i de les bandes criminals i policials o parapolicials sud-americanes com els blocs de narcotraficants més importants del món.

Hom es pot preguntar què ha passat aquests darrers 20 anys? Que la coordinació de les forces aliades a l’Afganistan des de bon començament va deixar clar que ells no hi anaven a perseguir rutes de la droga sinó encobridors de terroristes. Era una forma que els senyors de l’opi que alhora ho són de la guerra esdevinguessin neutrals o col·laboradors d’Occident en detriment dels talibans. Aquesta mena d’amnistia als narcos ha acabat essent letal, perquè la droga és l’autèntica base del poder allà. I, per tant, cap estat acaba tenint el poder d’imposició que se suposa que ha de tenir. Oimés amb una composició plurinacional i plurireligiosa impossible de cosir i amb veïns proveïts d’armes nuclears per als quals l’Afganistan és una ròtula geoestratègica en aquest racó d’Àsia. Els veïns més incòmodes amb la victòria paixtu són l’Iran, emparentat per llengua amb els hazares (tercera ètnia en nombre) i per la religió xiïta, i també amb els tadjiks (segona ètnia en nombre), que són persòfons però sunnites i amb un estat més o menys laic al darrere, el Tadjikistan, exrepública soviètica. Al nord s’hi troben turcmans i uzbeks, limitant amb els estats del Turkmenistan i Uzbekistan, que són turcòfons en aliança amb Rússia. Al sud, els balutxis, situats entre l’Iran i el Pakistan i que assegurarien la sortida directa a l’Índic. I, finalment, els paixtus sunnites, base clau dels talibans i amb suport tradicional des dels seus territoris a Pakistan. Així que diverses guerres de l’opi en un territori, com molts estats, unit artificialment i intervingut per interessos econòmics i geopolítics contradictoris. Pobra població civil usada com a moneda de canvi!