He visionat algunes intervencions de l’economista Mariana Mazzucato i n’he llegit algunes entrevistes i trobo interessant difondre modestament el seu pensament en aquests moments d’incerteses. Segons ella, sortirem de la crisi covid condicionats per dos reptes almenys prou importants: el canvi climàtic i la digitalització.

En aquest marc, l’economista es preguntava d’on ve la creació de valor i si és el mateix que la creació de riquesa. El valor ve de les finances, de la innovació, de la creativitat? I per altra banda, qui són els creadors de valor? I qui no en crea, els que miren la tele, els destructors de valor o els seus espremedors?

Mazzucato reconeixia que eren preguntes difícils i que segons qui les contestés tindríem respostes diferents. Així, el CEO de Goldman Sachs l’any després de la crisi financera salvada per ingents aportacions públiques s’enorgullia que els seus treballadors eren els més productius del món. Com pot ser que es pogués dir això per part de qui va provocar la crisi creant productes financers problemàtics, relacionats amb hipoteques, que portarien milers de persones a perdre les seves llars? Concretament el setembre del 2010, 120.000 persones van perdre les seves llars embargades durant la crisi. Entre 2007-2010, 8,8 milions de persones van perdre la feina. l el dirigent d’un banc rescatat amb 10.000 milions de dòlars no considera els contribuents com a creadors de valor i en canvi sí els seus treballadors?

Ara estem en un moment on són els preus els qui revelen el valor. Però té lògica tot plegat? Si només contemplem el PIB tradicional com a mesura de progrés, podria passar que continuar contaminant faci pujar el PIB; o bé, amb un exemple amb què l’economista va fer riure al públic, deia que si un senyor es casa amb la seva assistenta el PIB baixa, perquè abans la pagava pel seu treball i un cop casat la deixa de pagar.

Aquest PIB d’ara tampoc ha estat sempre comptat igual. Fins al 1970 hi ha coses que no es comptaven: una hipoteca sí, però els interessos no. En el moment que es van incloure en els càlculs el volum d’aquestes activitats es va disparar el PIB financer per sobre del de la indústria. Però en realitat es creava nova riquesa o simplement es parlava que els bancs es financessin a ells mateixos: finances, assegurances o béns immobles. Es calcula que al Regne Unit un 20% del moviment de diner va cap a la indústria i la resta cap a FIRE (Finance, Insurance, Real Estate), finances, assegurances i béns immobles.

Amb aquest panorama s’està produint un deteriorament estructural del sector industrial. Els beneficis del sector industrial no tornen a la producció amb capital humà, formació o innovació, sinó que es desvien en la recompra de les pròpies accions. En els darrers 10 anys, 466 de les 500 primeres empreses han gastat 4 bilions dòlars a recomprar les seves accions. Això significa una caiguda del nivell d’inversió de les empreses que està essent un greu problema per a la innovació i la creació d’ocupació.

De forma simplista es parla de la por a la robotització com fa dos segles els luddites temien les màquines, però si l’increment de guanys es reinvertís en la producció apareixerien noves ocupacions. No pot ser que s’especuli sense límit com quan davant l’increment d’un 400% del preu d’un antibiòtic en un dia, el CEO de la farmacèutica deia que tenia l’imperatiu moral d’apujar els preus fins que ho suportés el mercat. Però el director obviava que els EUA havien gastat desenes de milions de dòlars públics en la investigació que va donar lloc a aquell fàrmac.

Mazzucato va acabar la seva intervenció amb la necessitat de repensar com es produeix el valor. En aquest sentit va informar de les innovacions de Nova Zelanda o Buthan, on, més enllà del PIB, es mesura l’índex de felicitat nacional. I defensava que calia imposar taxes sobre les transaccions financeres i que calien noves institucions públiques mundials que juguin a finances compromeses, pacients en el llarg termini i que ajudin les pimes a créixer, que generin infraestructures i innovació, i no obsessionades amb la taxa de rendibilitat. L’exemple del projecte de fa mig segle d’arribar a la Lluna que va significar un enorme esforç públic i privat entorn d’un objectiu global és el que avui serviria davant el nou repte del canvi climàtic. Al segle passat el govern va estirar no només dels sectors pròpiament aeronàutics sinó de la indústria dels materials i de la nutrició. I es van produir errors , però els errors formaven part de la creació de valor, perquè l’experimentació és prova i fracàs. Només una visió de creixement estratègic i no basat en resultats financers immediats pot salvar-nos. Si llavors s’hagués fet una anàlisi cost benefici o del valor net del projecte no s’hauria anat mai a la lluna.