Després de resultar de mitjana durant la segona dècada de segle XXI un escàs 1,3% anual al Vell Continent, les pressions inflacionistes s’estan intensificant amb claredat en el món postcovid, gràcies a una conjunció de factors, alguns de transitoris, i altres amb més permanència en el temps.

En primer lloc, recordem la definició clàssica de la inflació: una pujada continuada en el nivell de preus del conjunt de béns i serveis, a causa d’un desequilibri entre la demanda i l’oferta. Concretament, quan la demanda és superior a l’oferta.

El repunt de preus que estem experimentant el 2021 és conseqüència de tots dos elements. En primer lloc, hi ha una sèrie de colls d’ampolla que afecten l’oferta, que es produeixen en el moment en què moltes empreses tenen dificultats per tornar als seus nivells de producció previs a l’esclat de la pandèmia. D’altra banda, hi ha factors de demanda derivats dels forts estímuls fiscals que s’han desplegat tant a Europa com, sobretot, als Estats Units. Com veiem, hi ha tot tipus de factors per explicar el recent repunt en les taxes d’inflació. Alguns d’ells, transitoris, altres no desapareixeran tan fàcilment. El procés de transició energètica generarà costos que podrien ser persistents, com hem percebut amb claredat en el rebut de la llum, molt afectat pel fort repunt dels preus dels drets d’emissió de CO2, que no és probable que es moderin a curt termini. És cert que el repunt dels preus s’anirà moderant a mesura que passin els mesos. La combinació entre uns tipus d’interès baixos i unes elevades taxes d’inflació no és desitjable per als agents econòmics, que veuen com el poder adquisitiu de les seves rendes i estalvis es va erosionant a poc a poc. A la inflació se l’ha anomenat l’impost silenciós. Recordem que això és el que han perseguit els bancs centrals durant l’última dècada, per facilitar la digestió de la gran càrrega d’endeutament.

Al mateix temps, se l’ha anomenat l’impost dels pobres, ja que normalment les capes més desfavorides de la població tenen moltes més dificultats per trobar escapatòries a l’efecte de la pujada dels preus. Un salari de 1.000 euros, amb una inflació del 2%, es converteix en un de 980 euros en només un any. Al cap de 20 anys, hauríem perdut la tercera part de poder adquisitiu. Doncs bé, a hores d’ara, la veritable mesura del risc serà no poder compensar els efectes negatius de la inflació sobre el nostre patrimoni. Deixar els diners al compte o en dipòsits a termini ja no és una opció vàlida per a molts estalviadors tradicionals, que es veuran obligats a abandonar la seva zona de confort i endinsar-se progressivament en el món de la inversió, que implica volatilitat però que, a la vegada, ofereix el potencial de rendibilitat necessari perquè puguem protegir el nostre patrimoni contra els efectes negatius de l’augment dels preus en el llarg termini.