L’acord recent sobre pensions assolit entre els agents socials i el Govern central ara passa a la fase de tramitació parlamentària. Aquest acord ha merescut la valoració positiva d’instàncies molt diferents, tant públiques com privades, inclosos observatoris tècnics com el de la Universitat de Barcelona, tant pel contingut com pel consens entre els signants i l’estabilitat que pot proporcionar en un tema extremadament sensible econòmica i socialment.
El projecte de llei que el Govern central envia a les Corts segueix les recomanacions del Pacte de Toledo i suposa un trencament amb la línia iniciada en les reformes iniciades i imposades pel Partit Popular des del 2013
Vincular l’increment anual a l’IPC, incentivar l’allargament de la vida laboral, eliminar l’anomenat factor de sostenibilitat, nous coeficients per a les jubilacions avançades, nous drets per als joves, persones cuidadores de dependents, treballadores del camp i parelles de fet formen part del primer bloc de mesures quant a la jubilació i en un segon bloc més endavant s’afrontaran altres temes com destopar les bases màximes, el nombre d’anys de còmput , un mecanisme d’equitat intergeneracional o la millora de les pensions mínimes.
Està generalment acceptada la divisió de la previsió social en tres blocs o pilars. El primer el constitueix el sistema públic, on a més de pensions de jubilació o invalidesa hi ha altres prestacions –orfandat, atur …– que constitueixen una part fonamental del que anomenem «estat del benestar» juntament amb altres serveis públics com la sanitat i l’educació.
A Espanya hi ha uns 9 milions de pensionistes públics i uns 20 milions de persones treballadores actives.
El segon i tercer pilars de la previsió social, anomenada complementària, el formen els sistemes privats col·lectius i els individuals, respectivament.
A Espanya, la previsió social complementària col·lectiva, majoritàriament d’empresa i corporacions, afecta més de 10,5 milions de persones, i la previsió de subscripció individual –plans de pensions, asegurances, plans de jubilació, estalvi, etc.–, uns 7 milions.
Val a dir, però, que en relació amb la previsió complementària d’empresa, més del 90 % no són plans sobre jubilació; la immensa majoria són acords de sector o d’empresa d’assegurança de la vida o d’invalidesa o concerts amb entitats d’assistència medica.
El 2021 s’ha produït un canvi en el tractament fiscal dels plans de pensions complementaris, i ha passat a ser més alt el límit per a les aportacions per desgravació fiscal en els d’empresa que en els individuals. Un canvi que vol estimular els col·lectius, tal com explícitament s’ha justificat. Inverco preveu el 30% de descens de les aportacions a plans privats individuals.
Des de CCOO veiem positiva la previsió social complementària d’empresa (assegurances i pensions) i el seu impuls des de la negociació col·lectiva, organitzem cíclicament jornades sobre el tema, des de l’any 2000 tenim una àrea especialitzada que, entre altres funcions, dona suport i formacions als nostres representants en els òrgans de seguiment i gestió de plans col·lectius.
Defensem la seva extensió i alhora el seu caràcter complementari respecte del sistema públic i defensem també que es que vagi més enllà de l’àmbit de les grans companyies i s’estengui a les pimes.
De la mateixa manera que defensem alhora un salari mínim interprofessional digne, uns salaris de conveni sectorial per sobre d’aquell i uns encara més elevats que els sectorials en convenis d’empresa i també millores individuals, quan parlem de previsió social complementària –salari diferit– defensem una previsió el més gran i útil possible adaptada a cada circumstància.
Alguns representants d’entitats gestores del segon i tercer pilars –bancs, asseguradores...– estan començant a canviar el discurs i han passat de plantejar la desaparició o minimització del primer pilar i la implantació hegemònica del segon i tercer, a situar un equilibri entre els tres. Convicció o necessitat?
La previsió social complementària via plans d’empresa o sectorials necessita alguns requisits essencials per desenvolupar-se: ser realment complementària i conviure amb una de pública central i forta, un tractament legal d’estímul molt fort i un entorn socioeconòmic altament productiu i socialment cohesionat.
Amb bona part de la població dins de la pobresa, uns salaris majoritàriament baixos o provinents de l’economia submergida o la precarietrat i un cost -real -de la vida disparat pel preu de l’electricitat i d’altres bens i serveis essencials, no hi ha gaire marge per fer aportacions individuals a plans de previsió.
No cal ser un expert actuari o d’assegurances per valorar la importància de tenir un gran nombre de partíceps per poder cobrir els riscos assegurats o els compromisos contractats. La inclusió global de tota la ciutadania que suposa la previsió social pública és un motiu més perquè el primer pilar sigui el pilar central, i en aquest moment els acords sobre aquest consoliden la seva viabilitat futura i no frenen, sinó que possibiliten, una previsió social complementària no reservada a una minoria.
