La punta de l’iceberg és Seat, que dimecres va anunciar un ERTO per a milers de treballadors de la seva planta de Martorell, però el bloc de gel és enorme sota la superfície. I la indústria en general del Bages forma part de l’immens glaçó. La crisi dels subministraments (dels semiconductors, en el cas de la companyia de Martorell) és, ara mateix, «un malson», per a les indústries locals, com ho defineix gràficament Cristina Puig, directora general de Recursos Humans de la planta santfruitosenca de Denso. Afecta els components electrònics, però també el ferro, l’acer, l’alumini, el plàstic, la fusta, el cartró... No arriben matèries primeres i productes intermedis, i els pocs que arriben ho fan a preus desorbitats.
El problema és global, i amenaça d’aturar línies de producció o, en el pitjor dels casos, de tancar fàbriques. Al Bages hi ha empreses que es plantegen reduccions de la producció. Ausa, per exemple, que tot i viure un moment «molt dolç», amb un «rècord històric de comandes», com diu un dels seus directius, Xavier Perramon, està pendent de l’arribada d’una bomba hidroestàtica per mantenir la producció d’una de les seves màquines. L’empresa ja ha pactat amb la plantilla una aturada d’una línia de muntatge mentre no se soluciona un problema que, en general, té mal pronòstic. Denso també han hagut de parar línies en les darreres setmanes, tot i que Puig assegura que «l’afectació, per sort, de moment ha estat mínima».
Les causes de la mancança de matèries primeres, que arriba en un moment, en què, paradoxalment, hi ha molta feina, és múltiple: una recuperació intensa i sobtada després del pic de la pandèmia, amb una demanda global desorbitada; un sistema de transport marítim pendent de recuperar l’agilitat després de l’aturada mundial; una especulació respecte d’aquestes primeres matèries en mercats oligopolístics; i la pandèmia, que encara té aturades fàbriques i països sencers a l’Àsia. A més, explica a aquest diari Àngel Hermosilla, director de l’àrea d’Economia i Empresa de Pimec, hi ha hagut fets excepcionals, com els grans incendis als Estats Units, que han bloquejat la producció de fusta (imprescindible per a l’embalatge). Europa és al mig de la tempesta perfecta, mancada de productes propis bàsics per abastir el mercat intern i alhora per garantir la transició energètica (falta liti, níquel, coure, estany...).
La Cambra de Comerç de Manresa ha elaborat aquest estiu una enquesta sobre la qüestió a una trentena d’empreses de la comarca susceptibles de requerir matèries primeres i el resultat és que totes estan afectades pel tall de subministrament, explica la presidenta de l’ens, Sílvia Gratacòs. «Empreses de plàstics, químiques, de productes metàl·lics, fins i tot de la construcció», apunta. Els lliuraments de producte que es podien fer en tres o quatre dies ara poden allargar-se dos mesos. I en alguns casos no hi ha data de lliurament. A més, el preu dels grans contenidors s’ha disparat: d’entre 1.000 i 2.000 euros abans de la pandèmia fins a més de 15.000 euros avui. «Costa més el contenidor que el que hi ha a dins», diu Xavier Gual, de la patronal Metal·lúrgica de la Catalunya Central.
Ningú no s’atreveix a pronosticar que la crisi pugui acabar abans de mitjans de l’any que ve. «El mercat està calent», diu Xavier Perramon, «però està limitat per l’escassetat de matèria prima». Tot i que el seu sector, dels vehicles industrials compactes, no depèn de productes tan problemàtics, avui, com els semiconductors, sí que ha calgut «reprogramar compres». I és que la crisi dels subministraments suposa, a més, una gran «dificultat en la gestió», diu Montse Ambrós, gerent de l’Associació d’Empresaris de Bufalvent. Ambrós assegura que «tothom» al polígon ha rebut l’impacte de la crisi. Per a les empreses petites, haver de pagar a preu d’or materials habituals és insostenible. «Alguns han hagut de pujar ja dues vegades el preu dels seus productes, i temen que els clients acabin anant a buscar proveïdors més grans».
Un altre problema afegit: la impossibilitat de mantenir pressupostos ja aprovats, apunta Sílvia Gratacòs. Si el preu dels materials canvia ràpidament i no es pot garantir l’estoc, es cancel·len contractes. «No ens consta que hi hagi ara empreses en risc de tancament, al Bages», diu Gratacòs. Però ningú no pot garantir que la situació hagi de millorar a mig termini. I l’aturada de la producció de Seat, per a una comarca tan depenent de l’automoció, és un mal presagi.
Pimec reclama als governs que parin més atenció a la crisi industrial
Pimec alerta que ni el Govern central ni la Generalitat «no estan fent gaire cas» a la gravetat del moment industrial. «Els governs locals no poden actuar sogre les causes, però sí ho poden fer sobre les conseqüències, com flexibilitzar els contractes públics», diu Àngel Hermosilla. La patronal està elaborant una enquesta sobre l’impacte de la manca de subministraments a la indústria catalana que presentarà en els propers dies. Però ja es preveu que el resultat serà alarmant. «Hi ha empreses que per deu quilos de resina han d’aturar tota la producció. Avui, la falta de materials aparentment molt insignificants tenen molt impacte», apunta el director d’Economia i Empresa de Pimec. I la conseqüència, diu Hermosilla, és un increment de preus dels productes industrials i una puja de l’IPC. «I afectarà els convenis col·lectius i la política monetària». A tot plegat s’afegeix la brutal alça de l’electricitat, que és una qüestió que mereix una enquesta a part. Hermosilla apunta a un altre problema, que pot esdevenir «estructural»: la transició energètica, ja imparable, depèn de primeres matèries avui lluny de l’abast europeu. «Xina ha fet els darrers vint anys una política d’acaparament de materials tancant acords amb Àfrica». Europa, no.