La falta de matèries primeres ha paralitzat les línies de producció d’algunes indústries com la dels cotxes i això amenaça de paralitzar la recuperació de l’economia. La Comissió Europea, el mes de juliol passat, ha detectat que en alguns països més del 20% de les empreses es troben amb restriccions d’oferta vinculades a l’escassetat d’equip o materials, i que supera en 10 punts la situació del trimestre anterior. Aquest problema es produeix en un moment en què la demanda s’ha tornat a animar.

L’escassetat d’oferta i l’excés de demanda genera colls d’ampolla des de finals del 2020 que han contribuït a l’alentiment de la producció industrial a la zona euro. L’impacte negatiu que suposa la crisi de les matèries primeres juntament amb la pressió inflacionista sobre els preus de producció es pot prolongar en el futur. Sobretot si aquests colls d’ampolla repercuteixen en altres segments productius com el transport, el comerç a l’engròs i alguns serveis professionals. El cas d’una inflació galopant que s’ha agreujat a l’agost i el setembre es produeix en matèries primeres com el coure, l’alumini, el PVC, l’electricitat i el gas. La cotització del coure ha tingut un increment d’un 109% des de finals de març del 2020. I la de l’alumini ha pujat prop de el 107%.

A l’Estat espanyol els sectors més afectats han estat el cautxú i els plàstics, amb un 53% d’empreses afectades, el material i equip elèctric (48%), l’automoció (43%), els productes metàl·lics (39%), la fusta i el suro (35 %), i la informàtica i l’electrònica (33%). Les principals branques perjudicades per la manca de matèries primeres suposen el 45% de la valor afegit brut de les manufactures.

El PVC s’ha encarit gairebé el 71,6% i el polietilè, el 79%. No obstant això, l’augment de preus de petroli afegirà una ulterior pressió inflacionista al cost d’aquestes matèries primeres estratègiques per a la producció d’aquests productes. La construcció és un altre sector que arrossega problemes de subministraments perquè moltes de les matèries primeres que utilitza són importades: acer, alumini, fusta, plàstics o coure, metalls imprescindibles en els elements electrònics. Un impacte més en favor de la inflació.

Si a això hi afegim el boom de preus de l’energia elèctrica, el panorama que queda és desolador. L’electricitat i el gas s’han disparat per sis. I això impacta d’una manera molt rellevant, no només en els costos productius, també en el cost de transformació dels metalls conductors, procés en el qual l’energia elèctrica s’utilitza de manera intensiva. Per altra banda, el gas s’ha encarit un 442% el primers nou mesos de l’any.

A tot arreu pinten bastos. Els colls d’ampolla afecten dos terços de les empreses industrials a Alemanya. En l’actualitat, els fabricants segueixen atenent la demanda tirant d’estoc o de béns acabats, però ambdós s’estan esgotant. L’escassedat de microxips o de components electrònics té a veure amb l’explosió de les compres de mòbils i ordinadors durant la pandèmia, però també per l’apilament de minerals que està fent la Xina per garantir subministraments a les seves fàbriques davant de la transició verda, l’èxit de la qual depèn en bona mesura de l’accés als minerals.

Un dels informes de treball de Parlament Europeu diu que: «Un vehicle elèctric requereix sis vegades més minerals que un vehicle convencional. Una planta eòlica marina requereix nou vegades més minerals que una planta de combustió. De la mateixa manera, està previst que el mercat de bateries de liti creixi entre cinc i deu vegades més fins al 2030, a mesura que augmenti la demanda d’infraestructures i cotxes elèctrics». En aquest context «la Xina domina tota la cadena de subministrament a través del seu lideratge en el refinament i el processat. Molts minerals extrets són enviats per allà». Les reserves de liti més grans del món són a Xile i Austràlia, però és a la Xina on es processa entre el 50% i el 60% de tot el liti del món. El mateix passa amb el cobalt, indispensable per a motors i dispositius electrònics: productor del 70% la República Democràtica de Congo (RDC), processador la Xina amb un 72% del total extret al món.

Després d’analitzar tot això, la pregunta pot ser dramàtica: és sostenible la transició cap a una economia sostenible? Hi haurà prou oferta d’energia renovable a la velocitat de la seva implantació a la indústria? S’han avaluat els costos reals, no només en CO2 sinó en limitació de materials? El pas al tot elèctric es farà compassat amb la implantació de la indústria circular de materials amb reciclatge quasi integral? Per això, em ve al cap el títol en castellà de la pel·lícula Con faldas y a lo loco, que podria transformar-se en Con la sostenibilidad y a lo loco. I de forma resignada, el títol de la versió catalana: Ningú no és perfecte.