Després de la cimera del clima de Glasgow ens hem sentit decebuts davant l’escassedat d’avenços en els acords per abordar les causes de la crisi climàtica. Amb tot, quan s’analitza la necessitat de la transició energètica i es compara amb la perspectiva de continuïtat del model de consum que estira de l’economia mundial hom adopta unes altes dosis d’escepticisme.
Escepticisme confirmat quan he rellegit l’article «Between the Devil and the Green New Deal», de Jasper Barnes, a la revista Commune. L’autor té una visió certament apocalíptica, però dona algunes dades preocupants que assenyalen que el pas al nou model energètic no serà un camí de roses.
Una de les dades empíriques és que gairebé totes les fonts d’energia renovable depenen de minerals que són no renovables i difícils d’aconseguir. Els panells solars usen indi, les turbines usen neodimi, les bateries usen liti i tots requereixen de milers de tones d’acer, estany, plata i coure. Per fabricar un panell solar cal coure, indi, gal·li i seleni. Els aerogeneradors requereixen un quilo de neodimi i cada model de Tesla conté uns setanta quilograms de liti. Molts d’aquests minerals pertanyen a allò que s’anomenen terres rares. Una de les principals mines d’aquest mineral és la de Bayan Obo, a la Xina, on es refina el 70% dels minerals rars de la Terra. En aquesta regió de Mongòlia interior els cultius ja no donen fruit i hi ha nivells de càncer propis de Txernòbil.
Per altra banda, no és clar si podrem extreure la quantitat suficient d’aquests materials quan toqui i si s’evitarà l’explosió de preus pròpia de l’especulació amb els materials escassos. També caldrà obrir noves mines contaminants i es necessitarà molta energia per treure aquests minerals i per reemplaçar-los quan es gastin. I les mines funcionen amb vehicles amb motor de combustió interna així com els vaixells de càrrega que porten el seu carregament pel món.
Un altre coll d’ampolla es produeix en els biocombustibles. Hi ha informes que afirmen que els biocombustibles caldrà que s’utilitzin en construcció, indústria pesant i transport, àrees en què els motors elèctrics no es poden fer servir fàcilment. Els biocombustibles emeten carboni a l’atmosfera, però és carboni que ja ha estat absorbit per plantes, de manera que les emissions netes són nul·les. El problema és que la creació de biocombustibles requereix terra que podria estar dedicada a cultius o ocupada per vegetació que podria absorbir carboni. I són una de les formes de producció d’energia amb menys densitat espacial; caldrien unes cinc hectàrees de terra cultivada per omplir el dipòsit d’un sol avió transatlàntic. El consum de territori fa que estimacions per reemplaçar la despesa d’energia dels Estats Units amb energies renovables considerin que caldria dedicar entre un vint-i-cinc i un cinquanta per cent del nord d’Amèrica a plantes solars, eòliques i biocombustibles.
El Green New Deal també vol renovar la xarxa elèctrica i la seva eficiència, incorporar millores mediambientals a tots els edificis i afavorir un transport de baixa empremta de carboni. És evident que això implica un ús enorme de materials com el ciment i l’acer, amb una petjada de carboni alta.
Es va pensar que l’esgotament de les reserves de petroli i carbó elevaria el preu dels combustibles fòssils per sobre del de les renovables i forçaria un canvi. La realitat no anat per aquí: noves tecnologies de perforació han fet possible extreure petroli barat. Aquests petrolitinents tenen bilions de dòlars invertits en infraestructures d’energia fòssil i es resistiran tant com puguin a les noves implantacions. I si es vol atacar amb els impostos emigraran cap a estats on no els hi carreguin.
Mentre que el New Deal necessitava només restaurar el creixement econòmic, el Green New Deal ha de generar aquest creixement i reduir emissions. El problema és que el creixement i les emissions estan directament i profundament relacionats. La llei del capitalisme és la llei del més: més energia, més coses, més materials. El Green New Deal fracassa per culpa d’aquest capitalisme, perquè sense regulacions executives mundials i canvis de model sempre hi haurà una part dels propietaris que es comportarà insolidàriament i buscarà beneficis a curt termini i especularà amb les necessitats de la gent.
No són dades engrescadores mirades a escala global. I segur que és bo que activistes de tot el món es moguin per canviar-les. Però el meu grau d’escepticisme sobre la marxa propera de la humanitat és elevat. Potser ho fa l’edat. En canvi, sí que crec que d’aquell eslògan «Pensar globalment i actuar localment», aquest darrer apartat és el que té més possibilitats immediates i ens concerneix a cadascun de nosaltres. I cadascú sabrà fins a quin nivell en el consum familiar, en el suport a empreses motores de la transició, en el vot periòdic, en l’activitat social de proximitat està disposat a involucrar-se.
