Us he de reconèixer que ens els darrers temps estic força desconcertat amb la situació de tot plegat. Pels anys que tinc (nascut al 62), he viscut, com tothom de la meva generació, els temps d’incerteses que han anat sorgit fins als temps actuals. La crisi del petroli a mitjans dels 70 amb una contracció estimada de l’economia mundial del 0,8 % (reducció general dels béns i serveis del mercat). Aquesta la recordo perquè llavors el meu pare tenia un taller de cotxes i tot un plegat els clients hi van deixar d’anar, i perquè la meva mare cada cop que tornava de la compra es queixava de com s’apujava tot. La crisi de principis dels 80 amb una contracció de l’1,3 % degut a la ressaca de la crisi del petroli i energètica en general. D’aquest període recordo tot d’estudiants de l’Escola Politècnica de Manresa mirant a una de les parets del vestíbul, i és que hi havia una targeta gran amb una oferta de feina. La crisi olímpica en els anys 1991-92 amb una contracció, «disminució generalitzada de béns i serveis», del 0,3 % deguda a unes polítiques molt restrictives dels bancs centrals, la del 2009 deguda al col·lapse immobiliari amb una recessió del 2,9 % i ara amb la de la covid-19, amb una contracció, fins ara, del 6,2 %. Cal recordar que la de la Segona Guerra Mundial va ser del 15,5 %. Ara ens trobem amb una crisi molt important generada per un microorganisme, que de moment segueix donant pel sac, a la qual s’ajunta un canvi climàtic amb mostres evidents que no anem bé, uns increments molt importants del cost de les fonts d’energia i de les matèries primeres amb el consegüent increment del cost d’articles de primera necessitat com poden ser els queviures. A més, tenim un canvi en el paradigma d’una indústria molt important en el nostre territori com és el de la fabricació de components de l’automòbil. Només s’ha de recordar que l’any 2018 Espanya va arribar a ser el segon fabricant de cotxes d’Europa, darrere d’Alemanya. Un sector que sembla que es vagi mirant de reüll per veure que fan els competidors. El canvi al cotxe elèctric, que ni de lluny és tan clar que sigui una de les solucions importants per reduir les emissions de CO2, suposa que moltes fàbriques que manufacturaven els components dels motors d’explosió (pistons, vàlvules, corretges, politges, culates, blocs, cigonyals, frens, etc.), algunes d’implantades al nostre territori, s’hauran de reinventar partint de zero, i això és molt difícil i encara més si no hi ha un entorn favorable. Els costos laborals, la incertesa política, la falta d’impuls cap a la indústria, els elevats índexs d’absentisme, les comunicacions desfasades, fan que un tingui la sensació que les multinacionals mirin cap a una altra banda a l’hora d’invertir al nostre país. Casos sonats com el de Nissan, Bosch i ara del de l’empresa Mahle, s.a. a Vilanova i la Geltrú, o a casa nostra amb la Dayco de Sant Fruitós de Bages, són els exemples visibles de moltes d’altres que s’han deslocalitzat, o com diríem parlant en plata, han tancat, amb tot el que això comporta a més per a les empreses auxiliars (tallers elèctrics, mecànics, constructores, oficines de projectes, etc.). M’agradaria equivocar-me, però penso que a curt termini trobarem molt a faltar aquests llocs de treball, com va passar en el seu moment amb els de la Pirelli, que comparant-los amb alguns llocs de treball dels que estan sorgint a l’actualitat com els repartidors de les plataformes de moda, podríem dir que els primers pertanyen o pertanyien, si m’ho permeteu dir, a l’aristocràcia treballadora. Temo molt que les mobilitzacions, que entenc que s’han de fer, de poc serveixen quan els grossos decideixen canviar en el plànol la xinxeta de lloc. Al meu entendre el que hem de procurar tots plegats és que les que encara hi són no s’hi repensin i apostin pel nostre país. Preparar personal qualificat, potenciar l’aprenentatge, millorar les infraestructures digitals i les físiques com podria ser l’etern Corredor del Mediterrani, projectar en els mitjans una millor imatge de la indústria, disposar de polígons preparats, etc., serien accions que almenys podrien ajudar a frenar aquesta diàspora d’empreses cap a altres llocs del mapamundi.
El meu desconcert, també ve per aquí. Catalunya és el que és per la indústria que gràcies a l’aprofitament dels cabals dels rius, a la iniciativa de gent emprenedora i a treballadors i treballadores compromesos ens va permetre no dependre exclusivament del temps que feia per aconseguir una bona collita. A hores d’ara tinc la sensació que entre el jovent i no tan jovent aquest és un tema que no preocupa gaire, tant és així que el personal de les nostres indústries està envellint, sovint al mateix ritme que el seu parc de màquines, i el més greu és que no s’aprecia un relleu generacional, tant d’operaris i operàries com de càrrecs intermedis. Em plantejo que igual això no és tan dramàtic, perquè en el seu moment a casa nostra va tancar la Fàbrica Nova i la Pirelli, entre d’altres, i prou que hem anat tirant, però del que sí que n’estic segur és que ens hem empobrit i, si ho demanéssim als supervivents dels comerços d’aquella època, estic convençut que ens ho confirmaríem. Al tancar una empresa, l’empobriment no és només econòmic, que, tot i ser el més important, no és l´únic. L’empobriment també és de coneixement. En aquest sentit, iniciatives com la compra per part de l’Ajuntament de Manresa de la Fàbrica Nova amb l’objectiu inicial de destinar bona part del recinte a un gran projecte universitari basat en la tecnologia i el coneixement, coliderat amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), suposen una font d’il·lusió que esperem que ens faci anar tots a l’una, i si pot ser sense entretenir-nos gaire, per aconseguir aquest objectiu que seria molt bo per a la ciutat, per al seu jovent i per a les empreses del territori.
