Circula un esborrany de «Reial decret sobre comunitats energètiques» del Govern espanyol. El títol del reial decret no incorpora el terme local com seria lògic. S’hi distingeixen dues variants: les comunitats d’energies renovables (CER) i les comunitats ciutadanes d’energia (CCE). En ambdós casos tenen com a fi la participació dels ciutadans i les autoritats locals en els projectes d’energies renovables, cosa que hauria de permetre facilitar la captació de proximitat i una acceptació local més gran d’aquestes energies. Un fet preocupant és que en l’exposició de motius del decret hi ha un oblit clamorós: les pime. Oblit que pot ser premonitori de concebre unes comunitats energètiques de pa sucat amb oli on, per exemple, els polígons industrials no hi juguin i es deixi tot el terreny a les grans empreses de sempre.

Tant la comunitat d’energies renovables com la comunitat ciutadana d’energia són definides com a entitats jurídiques basades en la participació oberta i voluntària, autònomes i efectivament controlades per socis o membres que estan situats a les proximitats dels projectes d’energies renovables que siguin de la seva propietat. Els seus socis o membres són persones físiques, pimes o autoritats locals, incloses les entitats locals, així com altres administracions i empreses públiques d’energia. I la seva finalitat primordial és proporcionar beneficis mediambientals, econòmics o socials als seus socis o membres o a les zones locals on opera, en comptes de generar guanys financers. O també participar en la generació, inclosa la procedent de fonts renovables, la distribució, el subministrament, el consum, l’agregació, l’emmagatzematge d’energia, la prestació de serveis d’eficiència energètica o, la prestació de serveis de recàrrega per a vehicles elèctrics o d’altres serveis energètics a membres o persones associades.

De la redacció del decret, l’enginyer Pep Centelles alerta de l’absència del concepte d’accionistes. I això, un cop més, indica la voluntat del redactor de deixar el món de les comunitats energètiques en la marginalitat de projectes de poc volum. Qui té por de l’accionariat popular sinó aquells que utilitzen els fons de l’estalvi popular per bastir gegants oligopòlics? Per tant, no només cal que hi hagi socis sinó també accionistes. La Transició Energètica necessita molta inversió que pot ser perfectament local petita o mitjana. Només tenint en compte les possibles comunitats de polígons industrials, on es dona el major consum d’energia de tots tipus, la figura de l’accionista amb seguretat jurídica és essencial. Una CEL d’un polígon industrial ràpidament ha de poder facturar volums que superin el milió d’euros. I això no pot ser cosa de gent amb bona voluntat i recursos marginals.

Altra cosa és que el decret ha de garantir que el control efectiu de les comunitats no deixi pas a qualsevol tauró especulador. Segurament imposant un límit en la possessió d’accions a un determinat percentatge i/o evitant que hi hagi un o pocs socis majoritaris. I, si és el cas, deixar clar que a les posicions majoritàries només hi puguin arribar les persones jurídiques locals municipals o comarcals. Un altre tema espinós és el de les vies d’evacuació i la distribució. Si l’autoritat reguladora d’aquests apartats continua essent l’Estat, ens trobarem amb un vestit fet a mida perquè Endesa o succedanis controlin les xarxes del model distribuït de generació. Tenir l’autoritat reguladora massa a prop de la llotja del Bernabéu ja sabem quines conseqüències sol tenir. Per tant, la Generalitat hauria de reclamar aquesta competència.

En resum, per tenir un escenari 2050 sense emissions necessitarem grans empreses no oligopòliques que generaran el 80% del total. Però cal que el 20% restant sigui de proximitat, km 0, i la seva part més important és l’eficiència en el darrer tram de l’itinerari i per això calen Comunitats Energètiques Locals (CEL) potents i vàlides també per a polígons industrials. Un 20% pot semblar poc, però els oligopolis no ho veuen així i per això bombardejaran el decret per minimitzar-ne les potencialitats.

Mentrestant, el Govern ha se poder obligar als distribuïdors com ENDESA a fer la xarxa de proximitat adientment digitalitzada i preparada amb punts d’accés i les extensions necessàries per arribar a terrenys de conreus abandonats. I en qualsevol cas, per tenir un roc a la faixa no estaria malament disposar d’una llei catalana de Comunitats Energètiques Locals (CEL) inserida dins del dret civil català com ho és la llei catalana que regula les comunitats de veïns en propietat horitzontal. I així tenir criteris quan a Madrid es faci la transposició estatal de les directives europees.