«El capitalisme té més capacitat de mutar»

Amb la pandèmia es desinfla la globalització?

La pandèmia actual no deixa de ser conseqüència de la globalització. D’alguna manera, amb la covid, s’acaba el període d’hiperglobalització que havia començat els anys noranta. Els articulistes dels diaris anglosaxons parlen actualment de la globalització lenta. El ritme de creixement i d’hiperconnectivitat s’està acabant.

Quants països ha trepitjat per feina?

Molts, però no els he comptat mai. M’hauria de posar davant d’un mapa i veure a quins he estat i a quins no.

El 1992, quan va començar a treballar com a assessor en comerç internacional, quin perfil d’empreses exportaven?

Eren empreses amb capital autòcton amb centre de decisió aquí. Al Bages, la majoria eren del sector del metall, encara que també n’hi havia de tèxtils i de vinculades amb l’automoció. En els darrers any, el perfil de la propietat de les empreses de més valor afegit ha canviat i ha passat a mans de capital internacional. Quan una de local creix i té viabilitat, acaba en mans de fons d’inversió o de grans corporacions.

Quins han estat els productes amb més bona acollida a l’exterior?

Les màquines eina i la maquinària tèxtil eren les que tenien més sortida arreu del món, tot i que a finals del segle passat hi havia una mirada important sobre Amèrica Llatina. Després va arribar el boom de vendre a l’Àsia i semblava que a l’Àfrica també hi hauria un procés semblant, que no s’ha produït.

Hi ha hagut alguna venda a l’exterior que l’hagi sorprès?

Els tècnics de les cambres de comerç catalanes, quan ens trobem, compartim coneixements i també algunes anècdotes. Em va sorprendre la venda de figuretes pornogràfiques a Cuba. Ens vam fer un tip de riure quan el company ens ho va explicar.

Per què vostè és un referent en el comerç al nord de l’Àfrica i al pròxim Orient?

Després de trepitjar, com a mínim, una vegada l’any un país, l’acabes coneixent força bé. Procures documentar-te des de diferents perspectives. Saber quins són els seus actors, quina és la seva conjuntura, seguir els seus mitjans de comunicació... Atès que la nostra Cambra feia missions conjuntament amb les de Terrassa i Sabadell, ens vam acabar especialitzant en àrees geogràfiques. I jo vaig assumir l’encàrrec de l’àrea Mediterrània.

Alguns països del sud del Mediterrani han viscut importants períodes d’inestabilitat...

No és per fer broma, però hi va haver una època que semblava que, poc després de visitar-los en una missió comercial, esclatava un conflicte intern. Un exemple clar va ser Líbia, que havia estat un país segur per als estrangers, si no eres espia o s’ho pensessin. Síria també era un país tranquil. A llocs com el Marroc hi ha hagut més estabilitat, l’hem visitat unes quantes vegades i l’hem vist créixer econòmicament. Egipte ha estat, igualment, una destinació interessant per als negocis.

Dels països que ha visitat per feina, on s’ha sentit més incòmode?

Mai m’he sentit maltractat enlloc. No és que siguis «Bienvenido Mr. Marshall», però et tracten bé. Força al contrari de la manera com països occidentals reben els immigrants que busquen noves oportunitats. Hi ha països que em són més familiars per haver-hi viatjat més sovint, com el Marroc i Algèria. M’hi trobo com a casa, tot i que tinc clar que hi soc per feina i no com a turista.

En condició de turista, què busca?

No prioritzo les grans ciutats, que totes se semblen molt. Busco altres tipus d’al·licients.

Quan preparen missions, també estudien els costums negociadors dels interlocutors?

Sí, vetllem i estudiem les oportunitats de negoci però, a més a més, entrem a fons en la dimensió cultural. A la Xina pots estar hores i hores negociant i, quan creus que està tot tancat i ja penses en agafar l’avió, et venen amb una nova proposta que ho pot canviar tot. Ells tenen una tradició mil·lenària i , ara, estan recuperant el pes que havien tingut fins als segles XVI i XVII. Eren el centre del món. Hi ha països on les negociacions estan molt jerarquitzades, com el Marroc i Algèria. Allà sempre hi ha d’haver el cap. Si no hi ha el cap, no hi ha interlocució.

Ara, quan comença una empresa, ja ho deu fer amb la mirada internacional.

La perspectiva global ja està molt estesa, però el món canvia d’una manera molt ràpida. Pensem que l’any 2005, al Bages, hi havia una vintena d’empreses que tenien projectes a la Xina, i quantes en queden ara? Que jo recordi, només una. El món s’està regionalitzant i aspectes com el transport internacional no crec que tornin als preus regalats previs a la pandèmia. El petroli s’ha encarit, entre altres coses perquè les grans empreses petrolieres ja no veuen negoci en l’extracció i el refinament. Hem topat amb els límits biofísics de l’economia. I tant a Catalunya com arreu, cal obrir el debat de què cal fer en aquest nou escenari.

En el món dels negocis s’ha acabat superant la barrera dels idiomes?

Ara no hi ha problema, ni cal que hi hagi traductors. Amb el francès i l’anglès et pots moure gairebé a tot arreu. Puntualment hi pot haver algun problema a la Xina.

El suport tècnic que ofereixen les cambres a la internacionalització encara té sentit?

Durant els anys d’hiperglobalització, els departaments d’internacionalització, han estat la nineta dels ulls de les cambres. Actualment és diferent. Per exemple, Acció de la Generalitat ja prioritza el suport en l’àmbit tecnològic davant de l’exportació.

Quan mira el mapa del món i veu que hi ha una part important del planeta immers en la pobresa, què pensa?

És el món del capitalisme, que té més capacitat de mutar que altres sistemes. Rússia és un sistema capitalista oligàrquic; Xina és un capitalisme de partit. El capitalisme vol creixement i beneficis. I si no es donen aquests supòsits, hi ha països que queden al marge.

Es parla de la decadència del món occidental. Creu que és reversible?

Hi ha problemàtiques derivades de la demografia, de la falta de recursos, de tecnologia. Parlem molt de transició energètica, però a veure si passarà el mateix que a la transició espanyola... Estem en un punt que topem amb els límits biofísics. No hi ha prou materials per fer la transició energètica a tot arreu. No es podrà electrificar tot el que es parla . Hi ha tendència a dir que la tecnologia ho solucionarà tot. En el discurs oficial hi ha una percepció màgica de la tecnologia. Hi ha gràfiques que indiquen que la meitat dels gasos d’efecte d’hivernacle emesos a l’atmosfera des del 1850 s’han generat en els darrers trenta anys. Un període emergent de l’aeronàutica, sector que semblava que tindria molt de futur. Ara moltes empreses d’aquest àmbit busquen alternatives. Per a l’automoció, important al Bages, apareixen incerteses perquè no és viable el cotxe elèctric per a tothom.

Hi ha possibilitats que Catalunya recuperi pes industrial?

Tot és molt incert. Hi ha una escola de pensament que diu que anem cap a un decreixement econòmic perquè el creixement sempre ha anat aparellat a la disponibilitat d’energia barata i aquesta no hi serà. Hauríem de tenir un pla B per al futur i, en cas de decreixement, caldria que fos ordenat.

Quin futur tindran les cambres?

Les veig com a organitzacions que continuaran representant les empreses, sobretot les petites i les mitjanes. Tenen tot el sentit. Són difusores de la nova cultura empresarial i han fet una bona feina. Hi ha un problema de regulació legal i ara estan als llims, a terra de ningú.