Els Reis del 2022 deixen a Espanya una càrrega de carbó notable pel seu mal comportament. Ana Botín, representant de l’oligarquia financera, prometia un nou any com el de la recuperació, en què l’economia espanyola «se sortiria del mapa». Vacunes noves, consum i turisme repuntant, apuntaven a una recuperació fàcil. Però quan el preu de la llum i de la cistella de la compra van començar a disparar-se i a minvar el poder adquisitiu, el consum es va retreure. Així, la inflació sembla que no serà momentània i ja hem arribat a superar el 6% anual impactada per la pirateria de l’oligarquia energètica amb dret sobre el BOE. Si la inflació es desboca entrarem en zona de risc. Hi hauran reclamacions salarials. I tot plegat es traduirà en un augment de tipus d’interès, també perquè la reserva federal americana ja ha anunciat fins a tres pujades al llarg de l’any. Això desestabilitzarà molt els mercats financers, es devaluaran les primes de risc i en països percebuts com amb més risc d’insolvència com Espanya la prima de risc s’enfilarà.

Per altra part, ara les empreses tenen més demanda, però la paradoxa és que la crisi de desproveïment i l’encariment de les primeres matèries i de l’energia pugen el llistó dels costos de producció. Les disrupcions a les cadenes globals de subministrament podrien provocar una reducció apreciable en la taxa de creixement del PIB espanyol ha avisat el Banc d’Espanya. I al mateix temps l’aparició de noves variants de COVID frena encara el turisme internacional. Ara Espanya és a la cua de les economies europees. França creixerà el 6,8% aquest any, i Itàlia el 6,3%, la zona de l’euro ho farà el 5,2% i l’economia mundial un 5,6%. Espanya per sota de tots aquests.

Encara més, les incapacitats de gestió d’un estat obsessionat només pel seu control policial/judicial arriben als fons europeus. Està comprovat que a Espanya només s’ha executat històricament el 40% dels fons i, ara mateix, alguns parlen que potser només executaran el 20% dels 25.000 milions promesos, repartits majoritàriament entre els taurons de sempre. Colls d’ampolla administratius, mala coordinació entre administracions o la manca de recursos i de personal qualificat són només alguns exemples de les causes que han provocat que Espanya faci malbé les ajudes europees.

I finalment, hi ha la manca de coratge en abordar les reformes estructurals laborals i de pensions (augmentar l’edat de jubilació o retallar les pensions) que són els més impopulars. Un oportunista com Sánchez es limitarà a fer un lífting insuficient per evitar la intervenció europea en la fallida espanyola com es va fer a Grècia. Amb tot, seria apuntar-se al discurs oficial dir que certes retallades de pensions o de drets laborals són la clau per a la regeneració d’un estat fallit. La veritable clau per a la regeneració seria refer l’Estat des de zero. O en versió catalana, muntar-se el propi. Perquè a Espanya el que augmenta el dèficit i el deute sobretot és la mateixa estructura centralista, concentrada, duplicada amb les autonomies, hipertrofiada de burocràcia inútil i que prioritza les funcions de control militar i policial polític per sobre dels serveis essencials.

L’any passat l’endeutament a l’Estat va superar el 120% del PIB –amb un increment de 24,4 punts percentuals- davant l’ascens més moderat als països de la zona euro d’uns 14,1 punts de mitjana i el 98% del PIB. Davant aquesta situació, el Banc d’Espanya ha accelerat la compra d’aquest deute públic espanyol a través del programa del Banc Central Europeu (BCE) que ja en controla una quarta part –el 23,3%-. És la pitjor dada del deute espanyol des de l’inici de la Restauració Borbònica el 1880 que va arribar al 160% del PIB després de la fallida de l’Estat fruit del malgovern de l’àvia del besavi de Felip VI, Isabel II.

El panorama és desolador sobretot perquè no es veu cap política d’estat, cap estadista a Espanya disposat a reconèixer la realitat. Perquè predominen els interessos de supervivència de l’aristocràcia burocràtica i l’oligarquia financera davant de la viabilitat de la majoria de la societat i la seva economia. Catalunya atrapada en aquest Titànic que s’està enfonsant, no pot estar tocant com l’orquestra del transatlàntic. Però no té gaire marge de maniobra amb el procés cap a l’estat propi bloquejat per impotència.

Llavors, un cop més, davant d’un món canviant i complex i un context estatal advers, hem de ser exigents amb els qui ens governen. Però atès que la nostra influència sembla inversament proporcional a la distància del poder, l’aposta pels àmbits locals, els comunitaris empresarials, cooperatius o sense afany de lucre són les vies més clares d’actuació en aquests moments convulsos. I poder treure’s el carbó de sobre.