El final del 2021 ha portat importants canvis en la legislació sociolaboral: pràcticament a l’octubre amb efectes de l’1 de setembre, s’aprovava un nou SMI de 965 euros que podria incrementar-se fins als 1.000 euros en algun moment del 2022 , els darrers dies de desembre es publicava la llei 20/2021 sobre reducció de la temporalitat al sector públic, la llei 21/2021 de «reforma i sostenibilitat del sistema públic de pensions « i el RD 32/2021 de «reforma laboral» de l’Estatut dels Treballadors, reforma en sentit invers a la del govern Rajoy del 2012. Un conjunt de canvis molt importants dels quals veurem els primers efectes el 2022.

Dins el conjunt de canvis esmentats i els debats i esforços públics i privats per transitar a un altre model productiu digital i sostenible, l’altra cara de la mateixa moneda –ha quedat en segon terme, pràcticament amagada– és la reforma que ha entrat en vigor l’1 de gener del 2022 de l’anomenat Ingrés Mínim Vital, que queda incorporat a les prestacions recollides a la Llei General de Seguretat Social.

Al 2017 i precedit per una campanya de recollida de signatures, es va presentar al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per CCOO i UGT sobre una prestació d’ingressos mínims que no va prosperar per l’oposició existent en aquell moment. L’AIREF, organismes europeus també la recomanaven per la situació d’Espanya com un dels països amb més desigualtat de rendes i alhora dels pocs que no tenien cap prestació d’ingressos mínims.

L’existència de prestacions d’ingressos mínims ja era generalitzada a les comunitats autònomes molt abans del 2020 .

Així, per exemple, a Catalunya, el PIRMI, la RMI i finalment la Renda Garantida de Ciutadania –fruit també de l’empenta d’una ILP impulsada per un conjunt d’entitats al nostre territori especialment veïnals, sindicals, Càritas, PAHC ...– ja existien sense que el sistema estatal de seguretat social oferís aquesta prestació de tipus no contributiu.

La situació d’emergència per la covid, un govern diferent de l’anterior amb una majoria de suport parlamentari, va avalar la mesura com a prestació de la seguretat social amb caràcter estructural i no conjuntural a la qual ara tots, excepte PP i Vox, han tornat a donar suport en format de llei ordinària, el que es va iniciar al RD 20/2020.

És fàcil treure defectes a la implementació de l’IMV –difícil tramitació, bretxa digital, supòsits no previstos, llindar i càlcul de de rendes, incompatibilitats amb altres ajuts o prestacions per dependència, desincentivació a treballar, canvis de criteri , etc.–, que han fet que d’1.600.000 de beneficiaris estimats els reals han estat uns 800.000.

És una bona notícia que l’IMV ara es reformi, ja que indica, a pesar de tot, la seva consolidació com ha passat i encara està passant amb la RGC. Unes consolidacions que no impliquen, de cap manera, no treballar perquè s’apliqui el mínim possible perquè no sigui necessària com tota «assegurança», en aquest cas social i col·lectiva.

També cal treballar perquè els criteris d’accés siguin justos i verificables i subjectes a possible inspecció específicament en les mateixes normes o en el conjunt de drets i deures que ens afecten a tots els ciutadans.

No cal desprestigiar aquests mecanismes per situacions minoritàries de frau que afecten qualsevol àmbit social, des de les prestacions farmacèutiques fins a les factures falses de serveis o productes no adquirits.

Des de CCOO ens sentim orgullosos i corresponsables amb la creació i millora d’aquests drets de ciutadania (IMV, RGC ) que es van iniciar amb campanyes de recollides de signatures d’ILP que no van prosperar de manera immediata, i estem compromesos, com en el tema del SMI, en l’aplicació íntegra de la Carta Social Europea en el marc de la CES-Confederació Europea se Sindicats.