Fa vint-i-un anys que Pasqual Maragall publicava a El País un article titulat: «Madrid se va», on pronosticava el creixent paper concentrador i narcissista de la capital de l’Estat, cada cop més lluny de la resta de la península. Al cap de deu anys apareixia el llibre d’Óscar Pazos: Madrid es una Isla - El Estado contra la ciudadanía. I ara fa poc l’assaig: «Una asimetria cartografiada. Els Països Catalans i Espanya en 27 mapes», de Quim Bosch, Premi Irla 2021. Entre els tres esdeveniments separats per una dècada, multitud de treballs i articles han anat disseccionant l’evolució accelerada de l’Estat espanyol cap a una estructura centralitzada i concentrada. Amb un aparell estatal hipertrofiat en àmbits poc eficients per al ciutadà i, en tot cas, dirigits molts cops a perpetuar els privilegis d’una aristocràcia burocràtica més que a servir la població.
Aquesta acceleració del fenomen està produint en termes polítics unes conseqüències que salten a la vista. Ayuso és la representant d’aquest Madrid que «ya se ha ido» vint anys després que Maragall ho advertís. Aquesta opció ha tingut conseqüències clares a la resta de la península. Començant per la circumferència entorn de Madrid de l’Espanya de matriu castellana que està buidant-se de població per l’efecte centrípet. És l’Espanya buidada que no pinta res demogràficament i econòmicament però que, paradoxalment, està sobrerepresentada políticament. Aquest privilegi, que als inicis de la democràcia actual va ser un avantatge per al bipartidisme PP/PSOE especialment favorable a la dreta, passa a ser un bumerang, quan una part de l’electorat ha començat a donar suport a opcions com Terol Existeix.
L’altra cara és la perifèria de la península que podria considerar-se l’Espanya centrifugada. Amb un vessant cantàbric subsidiat i envellit destinat a l’agonia si no reacciona. Un País Basc i Navarra que són una illa foral ben dotada fiscalment i que a la seva manera també se’n va. I finalment, l’eix mediterrani, des d’Algeciras fins a Portbou, incloent-hi les Balears, abandonat i maltractat. Un eix que comparteix algunes característiques i en canvi discrepa en comportaments polítics i culturals. Comparteix el maltractament fiscal i és l’únic territori que té dèficit fiscal amb l’Estat. En el cas del País Valencià i Múrcia, malgrat estar per sota del nivell de riquesa per capita de l’Estat. Les províncies andaluses de la Mediterrània, malgrat ser les que tenen una economia productiva més activa, també reben mal tracte, si més no en infraestructures. És el cas de les nul·les inversions en l’eix ferroviari mediterrani a canvi de prioritzar la connexió de cada capital provincial amb Madrid. Qüestió que afecta també murcians, valencians i catalans. O bé la insularitat subdidiada de Canàries, que crea un greuge comparatiu amb les Balears. Fins fa poc la zona catalanoparlant tenia l’honor de l’encapçalament del rànquing en peatges. Aquests territoris comparteixen també tenir la màxima immigració, amb un 25% superior a la mitjana espanyola. O també una agricultura intensiva d’horta i fruita, amb pes similar del sector secundari i un pes important del turisme de masses. I com a contrapartida a ser el principal motor econòmic de l’Estat i maltractat, és la zona amb menys representació política a Madrid en termes relatius.
Aquest territori propi dels ibers i els tartèssics està abocat a una guerra civil permanent entre les elits, que aposten per la subalternitat al Madrid concentrador, i les capes populars que expressen el seu malestar de formes contradictòries. Allà on es conserva una certa autoestima en la pròpia identitat predomina l’assumpció del repte de convertir la centrifugació en obtenció de més autogovern fins a l’autodeterminació. I allà on la personalitat pròpia ha quedat folkloritzada i mixtificada pel discurs espanyolista dominant, el malestar s’està conduint cap a una explosió d’autoritarisme i hiperespanyolisme. Vox ja va pel camí de ser la primera força des de Cadis a Múrcia.
Aquesta descomposició d’Espanya entre una capital que se’n va a l’estratosfera, un primer cinturó buit i desert i una perifèria marítima centrifugada i expulsada políticament, econòmicament i culturalment no augura res de bo per al futur de tots els que estem sota aquest paraigua, ara per ara. Les forces de progrés, des del món del treball fins a les empreses de l’economia productiva i no especulativa, haurien de coalitzar-se per atacar el ventre d’un monstre que ens pot acabar devorant a tots.
