Castella i Lleó, amb una superfície de 94.224 km2, és la comunitat autònoma més gran de l’Estat. Té una població de 2.379.530 habitants, la 6a comunitat quant a població. Amb 25 habitants per km2, manté la densitat molt baixa. El seu PIB és de 55.401 milions d’euros, que la situa com la 7a economia per volum de PIB. Pel que fa al PIB per capita, a Castella i Lleó el 2020, va ser de 23.167 euros, lleugerament inferior a la mitjana estatal. I per això ocupa el lloc 7 del rànquing de PIB per capita de les comunitats autònomes.
Aquestes xifres macro amaguen, però, una diversitat socioeconòmica grandiosa. Mentre que Burgos i Valladolid concentren una important indústria, Lleó viu la decadència com a zona minera, Àvila i Segòvia són barriades de Madrid i la resta de províncies esdevenen perifèries majoritàriament rurals i amb els índexs de despoblació més elevats. Són aquestes perifèries castellanes les que han proporcionat l’única novetat electoral que s’escapa a la tradicional hegemonia del conservadorisme de traces autoritàries. El malestar polític, identitari i socioeconòmic explicarien aquesta pujada de la Unión del Pueblo Leonés, de Soria Ya o de X Ávila.
L’any 1979, el ministre Rodolfo Martín Villa i el socialista Gregorio Peces Barba van pactar crear una autonomia amb els sobrants de la històrica regió de Castella la Vella, de la qual havien avalat el separatisme de La Rioja i Cantàbria, antigues províncies de Logronyo i Santander. Com a torna, liquidaven la històrica regió procedent del regne de Lleó, sense cap consulta popular. Un regne d’identitat trilingüe: el gallec a les zones frontereres amb Galícia, l’asturlleonès, que fa segles era majoritari a la resta del territori, i el castellà, que s’ha anat imposant. De fet, la mateixa Castella, abans de la seva anul·lació política per la derrota dels Comuneros, ara farà 500 anys, era un model de nació policèntrica amb ciutats burgeses potents que van ser derrotades per l’aristocràcia i el rei, i que van rebre el cop de gràcia amb la creació de la capital a Madrid.
Madrid, aquest miratge tan desitjat per algunes elits catalanes de visió provinciana, com va assenyalar ja fa temps Óscar Pazos, és una illa. I ho és perquè el seu pes és inversament proporcional a la despoblació i envelliment dels territoris de l’Estat, començant pels més propers. El model de creixement català també ha basculat molt sobre la força de Barcelona, però aquí s’ha conservat un sistema de ciutats mitjanes prou interessant; i la mar fa que la capital catalana s’hi hagi d’abocar, entre altres coses, perquè el seu hinterland terrestre només pot girar 180º. Facin l’exercici d’agafar un compàs i, amb el mateix radi que va de Barcelona a Les, a la Val d’Aran, tracin un cercle entorn de Madrid i veuran que aquest hinterland de 360º inclou totes les províncies de les dues Castelles (excepte Lleó) i el nord d’Extremadura. Així que l’efecte eucaliptus, aquest arbre que desertitza els sòls on s’implanta, no té cap obstacle per avançar en totes les direccions radials amb què s’ha dissenyat l’AVE.
L’artificiositat de la creació de Castella i Lleó, unida al desconeixement mutu que possibilita l’enorme extensió de la regió més gran d’Europa, impedeix que qualli un sentiment de pertinença comú. Només la província continua sent la referència. Ens trobem en un gran desert amb unes quantes ciutats repuntant-ho i centenars, milers, de pobles en procés de buidatge. L’índex d’envelliment és altíssim, ja que els joves fugen de l’autonomia a la recerca d’oportunitats, cosa que fa que la població activa minvi contínuament i la natalitat s’enfonsi.
La paradoxa és que malgrat els indicis de brots verds electorals que qüestionen aquest model, el comportament massiu castellà ha estat el d’uns electors més pendents de qui mana a la Moncloa que a Valladolid. Llavors no és estrany que els temes recurrents de la campanya hagin estat encara l’ETA, els indults i el separatisme català. I que, com a fruit d’això, la força realment guanyadora hagi estat la nova Falange y de las JONS, Vox, que vol acabar amb totes les autonomies.
La construcció històrica d’un estat concentrat i centralitzat té conseqüències demogràfiques, econòmiques, socials i polítiques. La Comunitat de Madrid és una gran mentida amb finalitats polítiques i estadístiques. Serveix per camuflar la realitat històrica i immanent que Madrid és la capital de la Gran Castella. Al mateix temps, una Castella buidada reté un pes polític sobredimensionat sobre la governació de l’Estat. Així, per exemple, la província de Barcelona té més del doble de població que Castella i Lleó i disposa de 4 senadors, mentre que Castella i Lleó en té 36. O sigui, que Madrid buida Castella i alhora aprofita el sistema de representació que prioritza el territori per sobre dels habitants per imposar les majories parlamentàries sempre en clau centralista.
