«Hem aconseguit per primera vegada capturar el CO2 de la fermentació»

Tot va començar el 2008 quan vam veure la pel·lícula d’Al Gore An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda). Vaig dir a la meva dona: «M’he quedat molt impactat. Nosaltres vivim de la terra, vivim de les vinyes i això ens afectarà molt en el futur».

I es va posar a la feina.

Sí. Unes setmanes després, vaig proposar al Consell invertir en renovables, en plaques fotovoltaiques i en alguns recursos més, i aquí va començar tot. En els últims quinze anys hem invertit gairebé 20 milions d’euros en sostenibilitat. Cada any el 10% del benefici de Familia Torres el destinem a combatre el canvi climàtic.

Miguel A. Torres, a la seu de la companyia a Vilafranca del Penedès | FERRAN NADEU

És el que anomenen el programa «Torres & Earth».

Sí. El primer va ser adaptar-nos, fa més calor i cada any vam avançar les veremes, i a Espanya vam comprar terres a prop del Pirineu, i a Xile, ens en vam anar més al sud. Vam comprar vinyes en llocs on llavors la vinya no madurava encara del tot, però on ara tenim unes collites estupendes. El segon va ser tractar de mitigar en la mesura del possible l’escalfament, és a dir, invertir en energies renovables, en biomassa, en cotxes elèctrics, etc. I també estem fent alguns experiments que estan funcionant.

Per exemple?

Per exemple, hem aconseguit, molt recentment, capturar per primera vegada el diòxid de carboni, el CO₂ que es crea i surt de la fermentació alcohòlica. Això no s’havia fet mai.

Mai?

Mai. I és tan fàcil com que la vinya pren el diòxid de carboni de la troposfera per fer la fotosíntesi i després, en la fermentació alcohòlica, aquest mateix CO₂ s’allibera. És un procés circular, però imagini’s el que significa que puguem capturar el CO₂ de la fermentació. Nosaltres podríem arribar a recuperar-ne 2.000 tones. Això multiplicat pels centenars de milers de cellers que hi ha al món, estaríem parlant de milions i milions de tones de CO₂ que podríem recuperar al planeta. Hi estem treballant.

Quins objectius concrets manegen en la reducció d’emissions?

A Familia Torres hem reduït les emissions de CO₂ per ampolla en el 34% en els últims dotze anys en tot el seu abast, des de la vinya fins al consumidor. I volem arribar al 60% com a mínim el 2030 i aconseguir emissions zero el 2040.

Veig que també vol exportar la seva sensibilitat pel medi ambient. El 2019 va fundar l’associació International Wineries for Climate Action, juntament amb el celler californià Jackson Family Wines.

Sí. Està oberta a qualsevol celler que consideri el canvi climàtic una amenaça greu i es comprometi realment a reduir les seves emissions. Vam fer un protocol molt estricte amb objectius molt concrets.

Com els va en pandèmia?

La caiguda del turisme ha estat brutal i, naturalment, ens ha afectat molt. En canvi, l’exportació ha funcionat. Hem continuat exportant bé tant vi com brandi. A Espanya, sense turisme i amb els restaurants tancats, el 2020 va ser molt dolent. Va ser el primer any en moltes dècades que hem tingut pèrdues.

El 2021, millor?

Molt millor. Vam aconseguir break even i ja vam tenir una mica de benefici. I el 2022 crec que serà molt bo, millor que l’any passat.

Tenen un forta implantació a Catalunya, amb diverses denominacions d’origen, i a la resta d’Espanya, amb Rioja, Ribera de Duero, Rueda, Rias Baixas, etc. Fora del nostre país, tenen vinyes i cellers a Xile. Un país estratègic per a Familia Torres...

Ens funciona molt bé el celler de Xile. Fins i tot el 2020, en què totes van anar malament, Xile es va salvar. És un país modèlic a Amèrica del Sud, amb cultura democràtica. Allí continuem comprant vinyes, encara que ens estem desplaçant més cap al sud precisament pel canvi climàtic. Hem invertit fins i tot a la Patagònia. Vam comprar 6.000 hectàrees, sobretot per plantar arbres, que és una manera de reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.

En total, quantes hectàrees de vinya té Familia Torres?

Prop de 1.900 hectàrees de vinya pròpia, comptant Xile. A Espanya més de 1.500, i a Xile, unes 300.

I la seva germana Marimar també és a Califòrnia, als EUA...

Sí. Hi ha un petit celler a Califòrnia, Marimar Estate, que és de la meva germana. Estem molt orgullosos del que hi està fent. Li va molt bé.

Dono per fet que l’exportació és fonamental en el model de negoci de Familia Torres...

Som una empresa netament exportadora. Arribem a més de cent països i l’exportació representa el 72%-73% del total de les nostres vendes.

I quins països tenen el pes més important en vendes?

En brandi, el número u és Mèxic, encara que també hi ha altres mercats importants com els Estats Units, Rússia i Lituània. I en vi, Anglaterra, i també Alemanya i Holanda.

Els Estats Units són estratègics?

Sí. Tractem d’orientar-nos cap als Estats Units. El meu fill Miguel està fent un esforç molt gran perquè creiem que en poc temps, potser en un parell d’anys, podem duplicar les nostres vendes allí. És l’objectiu. No té sentit que venguem molt més a Anglaterra, Alemanya o Suècia que als Estats Units.

A la Xina tenien embotelladora, la van tancar el 2003 per centrar-se en la distribució, i el 2010 van llançar dues botigues de vins sota la marca Everwines, com aborda la companyia el mercat xinès?

Jo vaig ser a la Xina la primera vegada en el 1995 arran d’un curs a Lausana en què un professor ens va dir: «Cal anar a la Xina». I vaig dir: «Doncs, anem a la Xina». Dos anys després vam constituir una joint venture amb un soci local i el 1999 ja teníem la nostra pròpia distribuïdora. Aquesta empresa ho va passar malament el 2020, però en el 2021 ja es va recuperar bastant i enguany serà un any bo. Tenim presència en pràcticament tota la Xina. De moment, no pensem produir vi allí, però sí que creiem que és un mercat interessant per a la distribució.

Parlem de brandi. El 2015 van aconseguir col·locar-se en el Top-10 dels brandis més venuts del món, segons la revista Drink International.

I continuem estant en aquest Top-10. Va molt bé el brandi.

De fet, representa, si no m’equivoco, el 30% del volum de negoci en la seva empresa.

Som líders a Espanya, i autèntics referents de la producció i l’exportació de brandi.

Amb marques com El Governador, Magdala, Jaime I, Reserva del Mamut...

En brandi, el rei absolut és el Torres 10. És el més conegut. I quan anem a un bar, per exemple, a Alemanya, mirem a veure si el tenen i, si no, l’apuntem (riu).

Els seus fills estan abocant esforços a recuperar varietats ancestrals de vi que estaven oblidades. És el cas del Forcada. Es tracta d’un esforç que connecta amb la singularitat dels ceps autòctons, no?

Forma part de la nostra identitat, de la nostra manera de ser. Ens sentim molt units a aquesta terra. Una vegada, a Montpeller, el 1982, un professor em va dir: «Per què no recupereu els ceps catalans antics?». I vaig pensar: «I per què no?». Vam començar a estudiar-ho i ens vam posar a treballar.

S’han perdut moltes varietats?

En el segle XIX hi havia a Catalunya més de cent ceps. Ho acrediten els llibres. Quan jo vaig arribar aquí, el 1963, després d’estudiar a Dijon, només en quedaven deu.

I estan tenint èxit.

I tant! Ja hem recuperat unes 60 varietats, de les quals sis o set són molt bones. Vam voler saber com feien el vi els nostres avantpassats i com eren aquelles vinyes, i ens hem trobat amb sorpreses molt agradables. Ha valgut la pena.

Vostè ha estat president de la Federació Espanyola del Vi recentment, del 2017 al 2020. Quins són els grans reptes que afronta el sector?

Quan vaig prendre possessió de la presidència de la federació, vaig plantejar tres objectius fonamentals. El primer, afrontar el canvi climàtic, tractant d’evitar que la viticultura desaparegui en bona part de les regions d’Espanya al llarg d’aquest segle, que és el camí que estem fent. La sequera d’enguany no és una anomalia; és un fenomen que es va repetint. El segon puntal és la restauració espanyola, que té poca presència a l’estranger. És un hàndicap. Per enfortir fora el vi espanyol necessitem més restaurants espanyols en altres països que ajudin a estendre la nostra cultura i la nostra gastronomia.

I tercer?

Separar el vi de l’alcohol. Vam ser fins i tot a Brussel·les, però no ho hem aconseguit.

Es refereix a deslligar-ne la imatge?

Volem deslligar-ho quant a imatge, i també tècnicament i científicament. El vi no hauria de ser considerat com a alcohol. Hauria de tenir un tractament a part.

Per què?

El vi en si comporta una moderació i serveix per posar en relleu la gastronomia. Se sol prendre una o dues copes, que és una cosa que molts estudis acrediten que fins i tot és bo per a la salut. Té efectes positius per al cor, per exemple. Poca gent s’alcoholitza avui amb el vi.

En els 90 va impulsar Primum Familiae Vini, una associació que reuneix dotze de les famílies centenàries elaboradores de vi més prestigioses d’Europa, què persegueix?

Ho vaig començar jo, sí, amb Robert Drouhin, de Borgonya. Celebrem una trobada anual en el qual compartim talent, coneixement i inquietuds. L’associació ens permet aprendre al costat de l’elit del sector en el món i ha servit també per protegir i mantenir en aquestes dotze famílies del vi el seu esperit familiar. Això és important perquè les empreses familiars tenen tendència a anar desapareixent i cal que les preservem.

Compromís social. La seva mare va crear en els anys 80 la Fundació Familia Torres, que va presidir la seva esposa i que avui dirigeix la seva filla Mireia. Estan fent un treball molt valuós, sobretot amb nens...

Així és. Amb la fundació ajudem, sobretot, els nens orfes i en situació precària. Des del 1986 hem col·laborat amb moltes organitzacions públiques i privades en més de 400 projectes de cooperació a tot el món. Estem desenvolupant una labor important en la protecció de la infància, hem construït centres educatius i llars d’acolliment per a nens orfes amb el risc d’exclusió social.

Tenen projectes en gairebé tots els continents.

Sí, tenim projectes en dotze països. Ens preocupem pel medi ambient, com ja n’hem parlat abans, però també per les persones. Creiem que això ens diferencia com a empresa. Vam començar amb una primera escola a Burkina Faso, i hem fet centres, per exemple, a l’Índia, amb la Fundació Vicente Ferrer, a Filipines, a la Xina, a Camerun i als Estats Units. Aquí, a Espanya, a Sant Feliu de Codines tenim una casa d’acolliment amb Aldeas Infantiles. A Xile tenim una guarderia, un parvulari i un centre d’atenció mèdica rural, i pel que fa a Mèxic, a Guadalajara, gràcies a una col·laboració amb l’ONG Hogar Alegría, tenim una casa per acollir-hi nenes abandonades.

Amb 8 anys va aprendre una lliçó

Explica amb un somriure que una vegada, amb vuit anys, en una celebració, «en un moment de descuit dels meus pares, em vaig prendre dues o tres copetes de xampany. El vaig trobar bo i, al cap d’una estona, estava marejat, fatal. El meu pare em va estirar les orelles». Allò li va servir de lliçó a la vida perquè mai més va tornar a abusar de la beguda.

Dirigint la seva mirada al present, confessa que ara el seu projecte més important és «assegurar la continuïtat familiar de l’empresa». Té tres fills: Miguel, el director general; Mireia, la directora d’Innovació i del celler Jean Leon, i Ana, que és doctora en cirurgia plàstica.

És casat amb Waltraud Maczassek, que és una artista alemanya i que va dirigir les exportacions de l’empresa al seu país natal, Alemanya, durant 25 anys. Ella ha estat un pilar essencial en el seu recorregut professional i personal.

Enòleg de formació, Miguel Agustín ha escrit diversos llibres sobre viticultura. Entre ells, Viñas y vinos, editat el 1977, i Vino español: un incierto futuro, publicat un any després.