Quan es produeixen desastres humanitaris, només els que arriben als mitjans de comunicació fan que la gent ens posicionem lluny de la indiferència normalment. Això no vol dir que molts cops l’empatia es pot limitar a sentir durant uns minuts un sentiment de pena. D’altres pot passar per participar en manifestacions a favor o crítiques a qui es creu que n’és el responsable. O finalment, la implicació pot dur a col·laborar amb diners, espècies o dedicació a ajudar la gent afectada per aquells desastres.
Ara mateix dos milions d’ucraïnesos han sortit cap a l’exili. La predisposició favorable de tots els països veïns d’Ucraïna i de bona part de la resta d’europeus a acollir els expulsats de la guerra és criticada, però, per alguns opinadors com a discriminatòria i, fins i tot, titllada de racista.
Vegem-ho. Les grans migracions recents cap a Europa provenen d’Iberoamèrica, del Mitjà Orient, de l’Extrem Orient i de l’Àfrica per qüestions demogràfiques i econòmiques, per inseguretat, per delinqüència o per conflictes socials i polítics violents. Centrant-se només a l’Àfrica, Europa no té una política comuna que no sigui la de fronteres. França hi actua encara com a potència excolonial i els seus militars hi intervenen amb diversos arguments. Per altra banda, els països europeus han incentivat o tolerat l’ús i abús de la corrupció de les elits africanes corruptibles per aconseguir avantatges comercials en comptes de prioritzar el suport a la industrialització i el desenvolupament a partir de les capacitats locals. Menys del 3% de les importacions i exportacions internacionals tenen origen o destí a l’Àfrica i només el 10% del comerç africà té lloc entre països de la regió. I en tot cas el que està creixent és l’exportació de recursos naturals, principalment energètics i miners, aprofundint el model extractivista, contaminant, dependent i monoexportador característic de la desequilibrada inserció africana al comerç mundial des de l’època colonial. I ara el que està creixent acceleradament és la influència econòmica de la Xina i la intervenció militar de Rússia i Turquia. O sigui, que les potències autoritàries desplacen les europees.
Una primera pregunta seria, doncs, si com a ciutadans ens informem o reclamem prou que se’ns informi sobre les polítiques dels nostres governants fora d’Europa, sobre la procedència dels productes que consumim i com es produeixen. Si som impotents o irresponsables per intervenir sobre les causes profundes de les migracions, després és més difícil justificar que ens escandalitzem per les seves conseqüències.
Les conseqüències són les desenes de milers de migrants trucant a les portes d’Europa; i que els nostres vots abonen polítiques incoherents d’acollida. D’entrada, a la Unió Europea l’única política comuna en relació amb el problema és la de control de fronteres. I en aquest objectiu tenen paper prioritari els estats que fan frontera com Espanya, Itàlia i Grècia a la Mediterrània; o bé Lituània, Polònia, Hongria, Romania i Bulgària a l’est. A més a més, s’inverteix en autocràcies com el Marroc, Líbia o Turquia, perquè continguin els refugiats. Es pot discutir com es fa aquesta contenció, si es respecten drets o no. Es pot discutir també si Europa vol o es pot permetre acollir totes les allaus migratòries. La realitat és que els estats tenen una legislació d’accés a la nacionalitat diferent en funció de la proximitat cultural d’arrels històriques, religioses o postcolonials. Per exemple, l’accés a la nacionalitat espanyola és més fàcil per als migrants procedents de les excolònies. També ho fa Gran Bretanya amb els de la Commonwealth. Amb paradoxes en el cas espanyol com que els descendents de republicans a Amèrica tenien via ràpida d’accés i els de Rússia una via lenta. O bé que els descendents de jueus sefardites expulsats el 1492 tenen via ràpida i en canvi els dels moriscos expulsats el 1609-14 no en tenen cap.
Llavors les crítiques d’alguns al polonesos perquè han acollit amb els braços oberts els ucraïnesos són en general pura hipocresia. Que Polònia, governada per la dreta nacionalista, hagi tractat amb poc respecte els migrants de procedències extraeuropees per delegació de la Unió Europea és criticable. Acusar de racisme els ciutadans polonesos que prioritzen ara mateix l’acollida dels seus cosins germans ucraïnesos és d’un simplisme greu que no entén que la solidaritat sempre es mou en cercles concèntrics per raons comunitàries: família, amics, conciutadans, ciutadans de països veïns, etc.
Aquestes acusacions aplaudides des del sofà a Twitter o, fins i tot, en alguna manifestació que es vol equidistant, només arrisquen d’enviar la gent normal cap a les temptacions de l’extrema dreta, l’única íntegrament racista.
