La continuïtat de les empreses familiars interessa a tothom. Representen el 88% de les empreses catalanes, el 78% dels llocs de treball privats i el 68% del PIB, però només el 2,6% sobreviuen a la tercera generació. És cert que continuar és una opció i no una obligació i també que les empreses -com les persones- estem de pas, però les societats pròsperes tenen empreses longeves.
Els factors que influeixen en la continuïtat d’una empresa familiar són molts. El negoci ha de ser rendible («si no hi ha farina, tot és mohína»), amb futur (d’aquí a cents anys, tots calbs?) i atractiu. Els continuadors han de tenir voluntat de continuïtat ( «no n’hi ha prou amb voler, cal actuar») i estar capacitats («fa més el que vol que el que pot»). La família ha d’entendre’s («si la família no s’entén, l’empresa descendeix»). L’empresa i la família, com a propietària, han d’estar professionalitzades en el seu funcionament (integrants, estructures i processos de decisió). En darrer lloc, i no menys important, tenim l’espasa de Dàmocles de la fiscalitat.
Donada la importància de les empreses familiars per al sosteniment de l’estat del benestar, la recomanació de la Comissió de la Comunitat Europea 94/1069 va consistir a instar els estats membres a adoptar les mesures fiscals adequades per facilitar la successió de l’empresa familiar. Gràcies a això, les empreses familiars del nostre país gaudeixen d’una especial protecció, però inferior a la de països com Alemanya, Itàlia, Noruega, Portugal o Regne Unit, en els quals la successió a l’empresa familiar està exempta de tributació. No val la pena parlar de l’impost de patrimoni, que només es manté a Catalunya i a d’altres parts d’Espanya.
Entre els requisits per ser fiscalment considerada empresa familiar tenim el que la propietat sigui un 5% a títol personal de la persona que desitja acollir-se al tractament, o d’un 20% com a grup familiar (cònjuge, ascendents, descendents, col·laterals fins a segon grau: germans, gendres i nores). Entre les propostes de reforma fiscal hi ha la d’augmentar els percentatges al 15% individual i al 40% com a grup. Per veure’n un exemple: una empresa familiar que es divideix a parts iguals entre tres fills (33,33%), i d’aquests entre els seus respectius, deixaria de ser fiscalment empresa familiar, ja que els cosins no poden formar grup familiar perquè són parents de quarts grau.
Una altra proposta consisteix a limitar la consideració d’empresa familiar a les pimes, és a dir, a les empreses que compleixen dos dels tres següents criteris: menys de 250 empleats, facturació inferior a 50 milions d’euros i balanç inferior a 43 milions. Convé recordar que una de les febleses del nostre teixit empresarial és la reduïda dimensió comparativa (la meitat que a Alemanya en nombre de treballadors) el que dificulta assolir projectes com la internacionalització o la investigació i el desenvolupament. Si ja hi ha empreses que no augmenten de treball per evitar obligacions sindicals o normatives, aquesta proposta seria afegir un altre pal a la roda de la creació de riquesa.
És clar que hi ha solucions per esquivar aquestes propostes: dividir l’empresa en altres de més petites que es traspassin a cada continuador; crear societats hòlding per a cada grup familiar si l’empresa té una dimensió suficient per considerar operativa la tenidora de les accions; o anar-se’n a viure a Andorra o Portugal, ja que la llei aplicable a l’impost de successions és la de la residència efectiva del testador. En definitiva, solucions que empetiteixen l’empresa o debiliten el seu funcionament, o que només estan a l’abast d’uns pocs, creant un «corralito» per a la majoria.
Si es muny massa la vaca es corre el risc de deixar-la sense llet i d’aquesta manera matem la gallina dels ous d’or. És necessari ser proactius en tot moment, lloc i circumstància en la defensa de la continuïtat de l’empresa familiar com a principal motor de la generació de riquesa i de treball per sostenir l’estat del benestar. El que s’hauria de fer si volem tenir una societat pròspera amb empreses fortes per competir amb èxit al mercat globalitzat («tancar els ulls no fa desaparèixer el monstre») és augmentar el grau de parentiu del grup familiar fins al quart grau per incloure-hi els cosins i cosines (no sigui que la proposta sigui considerada sexista) i declarar exempts d’impost de societats els beneficis no distribuïts de les empreses familiars.
És tan important prestar atenció a la continuïtat de les empreses existents com fer-ho amb la creació de noves.
