El títol de la narració de Joaquim Carbó i Masllorens, un escriptor prolífic especialment en literatura juvenil, m’ha vingut al cap quan intentava abordar el tema del Sàhara. En aquest cas el dolent no és el malvat senyor Ti de la narració sahariana de Carbó, ni hi trobarem, per ara, cap heroi com en Pere Vidal o l’Henry Balua que ens solucioni l’embolic. El que és clar és que un factor important sobre el conflicte del Sàhara es troba sota la sorra. Allà s’hi troben riqueses minerals com a metalls diversos i petroli emmagatzemat en grans bosses descobertes i explotades íntegrament per empreses estrangeres. La República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) no pot evitar-ho, ja que està circumscrita a zones fronteres entre el Marroc i Mauritània o a l’exili algerià, tot i que intenta que en els pocs territoris controlats s’hi facin prospeccions per tal de poder treure’n beneficis. Ara bé, la ruptura de les hostilitats està permetent al Marroc bombardejar amb drons aquestes zones alliberades. De fet, l’explotació de les immenses mines de fosfats de Bucraa va ser un dels primers objectius de l’acord Espanya-Marroc de cessió del Sàhara l’any 1976.

L’empresa Fos Bucraa ja havia esdevingut en el darrer període colonial d’Espanya un dels principals productors d’aquest mineral. El govern del Marroc manté sobre aquesta àrea un control basat en el secretisme, per evitar donar més arguments a l’ONU, que ho consideraria un espoli sobre un territori pendent de descolonitzar. Els fosfats serveixen per a la fabricació de fertilitzants o detergents, llevats artificials o, fins i tot, ciment. Algunes companyies europees s’han retirat de la zona per tal de no incomplir el mandat de l’ONU i estan negociant amb els amos legítims dels jaciments, que són la gent de la RASD.

Mentrestant, el Marroc rega amb importants inversions la zona colonitzada per tal de trobar el suport de la població local, a la qual s’han afegit milers d’immigrants del Marroc. Són milions de dòlars d’inversions directes i indirectes en infraestructures i activitats econòmiques i socials. I per altra banda la monarquia alauita ha posat en marxa una mena de PER, subsidi especial, anomenada «cartilla», que concedeix al seu posseïdor una renda mensual propera al salari mínim del Marroc i la gratuïtat en els transports públics. El repartiment de la cartilla es deixa en mans dels governadors tribals per augmentar el clientelisme.

Ara bé, l’ocupació militar del Sàhara també té importants costos. El conflicte del Sàhara costa el 3% de creixement anual al Marroc. I provoca que el pressupost de l’exèrcit sigui prop del 5% del PIB del Marroc; un exèrcit del qual és cap suprem el rei. Es calcula que el sobrecost que té per al Marroc el Sàhara serviria per pagar els interessos del seu deute públic.

Un segment de l’empresariat d’Espanya, l’oligarquia terratinent i minera han establert amb el Marroc una trama d’interessos, capaç de superar qualsevol possible crisi diplomàtica o migratòria. O sigui, que es continuarà assistint a gesticulacions per ambdues parts però els interessos prevaldran. Es calcula que més de mil empreses espanyoles estan instal·lades en territori marroquí de sectors com els: agrícola, bancari, d’energies renovables, medi ambient, automoció, infraestructures. El Marroc és el principal destí de les inversions espanyoles a l’Àfrica, que generen milers de llocs de treball. Així mateix, el Marroc es troba entre els deu primers llocs de les exportacions espanyoles i alhora és un dels principals clients d’Espanya i de la UE.

A l’Estat espanyol hi viuen més d’un milió de marroquins, una part important dels quals a Catalunya. La seva composició lingüística i sociopolítica és diversa, però els tentacles del règim alauita intenten controlar la dissidència també entre la immigració. I això pot passar pel control via religiosa o policial amb serveis secrets ben connectats amb el CNI espanyol amb l’argument de la contenció del terrorisme islamista. El tèrbol episodi de l’imam de Ripoll podria indicar com es pot jugar amb foc des d’aquesta col·laboració entre serveis de seguretat.

Afegim al quadre que la UE ha subarrendat al Marroc la custòdia de les fronteres perquè controli l’emigració pròpia i subsahariana; i per tant, té a les seves mans l’aixeta del pas de l’Estret o l’accés a Ceuta i Melilla. Només cal recordar el recent passatge de centenars de persones saltant la tanca que podrien haver estat el detonant del canvi de camisa definitiu del PSOE en el tema del Sàhara. Si a tot això hi afegim l’aliança triangular entre Marroc, EUA i Israel s’acaba d’entendre, que no de justificar, l’incompliment per part d’Espanya com a antiga potència colonial del mandat de l’ONU sobre descolonització del Sàhara.

En aquesta cadena de submissions i interessos creuats sempre hi ha perjudicats, ara els sahrauís, fa cinc anys els catalans.