La inflació ja toca el 10% i Espanya està donant una imatge d’incapacitat per abordar els problemes estructurals que el tenallen. Poden semblar coses diferents, però no ho són, que la justícia britànica hagi decidit jutjar el rei Joan Carles i el CNI per les amenaces a Corinna, que el Govern de Madrid no s’atreveixi a collar les companyies elèctriques i que Algèria prioritzi el pas del gas per Itàlia després de la traïció espanyola als sahrauís. El predomini dels interessos de l’oligarquia que fa temps que mana a Madrid comporta aquestes febleses lamentables. La geopolítica històrica també influeix. Seria el cas de la tendència d’Espanya a l’aïllacionisme en relació a Europa o el flirteig permanent amb les elits del Marroc. Geopolítica oposada a les necessitats i tradicions de Catalunya i l’eix mediterrani que sempre han prioritzat la connexió amb Europa i les relacions de proximitat amb Algèria. Sense pretendre fer historicisme, els reis catalans i la burgesia comercial medieval van abocar-se a muntar una densa xarxa de consolats de mar, delegacions de comerç, a la zona que avui és Algèria: Alger, Bona, Constantina i Bogia, Tremissén, Orà, Mostaganem, Mansura, Cel·la. I més enllà Tunis, l’illa de Djerba, de la qual va ser governador l’escriptor Ramon Muntaner, i Trípoli. Al Marroc no n’hi havia, de consolats. De la mateixa manera que hi hagué comerç amb Algèria, hi hagué accions de cors i pirateria creuades entre catalans i personatges mítics com Barbarroja o Dragut.

La qüestió és que Espanya, davant del vesper magrebí, ha pres posició per la monarquia alauita i això tindrà conseqüències. Algèria és el tercer proveïdor de gas natural a Europa, darrere de Rússia i Noruega, i davant de Qatar. La gran majoria del gas que arriba a Espanya prové d’allà. L’empresa estatal Sonatrach, que en el seu moment era sòcia preferent de la Catalana de Gas de Duran Farell, va anunciar que invertiria 40.000 milions de dòlars en exploració, producció i refinat de gas, ara prioritzarà la via italiana.

Un altre actor europeu clau al nord d’Àfrica és França, que també ha prioritzat la relació amb l’excolònia marroquina al davant d’Algèria, amb la qual manté una tensa relació des de la violenta guerra d’independència. L’Elisi dona suport al pla d’autonomia proposat pel Marroc i la seva oposició a les resolucions de l’ONU. Per això també, Algèria vol emancipar-se de França i la seva diàspora a França és molt activa en el suport al seu país d’origen.

L’altre actor, la Unió Europea (UE), s’ha concentrat en els aspectes econòmics i ha estat incapaç d’aplicar una política exterior coherent, on el suport als drets humans ni ha aparegut. El Magrib, per a la UE, és vist com un autèntic polvorí, l’esclat del qual tindria greus repercussions. I prioritza el paper del Magrib com a dic de contenció a les migracions presents i les que es preveuen procedents d’Àfrica. Però al mateix temps pren decisions desestabilitzadores com signar acords de pesca o d’explotació minera amb el Marroc sobre territoris que oficialment pertanyen al Sàhara Occidental, fins al punt que el Tribunal General de la UE (09/2021) ha picat la cresta a la UE anul·lant-los.

En tot cas, amb totes les limitacions diplomàtiques que té Catalunya com a comunitat autònoma, no ens podem quedar amb els braços plegats. L’increment de les relacions comercials i culturals és obligat. Amb el Marroc per l’enorme presència de ciutadans catalans d’aquest origen. Amb Algèria per la proximitat física i històrica i per la seva potencialitat industrial i energètica.

Al mateix temps, les circumstàncies de bloqueig energètic i el paper determinat que s’ha donat al gas en el període de transició energètica situen Catalunya en una posició geoestratègica, tant per la seva capacitat de plantes portuàries de regasificació com per la necessitat d’empalmar el gasoducte mediterrani cap a França. Gasoducte que en el futur podria fer circular hidrogen verd.

En qualsevol cas, el nostre anhel no s’ha de limitar a ser un lloc de pas sinó que hem d’esdevenir productors d’energies renovables per arribar a l’emancipació energètica. Hi torno a insistir. M’indignen les campanyes reiterades d’oposició a la implantació de plantes solars o eòliques especialment a la Catalunya Vella, on quasi no n’hi ha, comparada amb les terres del sud. Hi ha alguns casos patètics com la plataforma que, embolicant-ho amb excuses ambientals, lluita contra la creació del parc eòlic marí del golf de Roses. Fa la sensació que els propietaris o usuaris dels xalets i apartaments turístics que han trinxat tota la Costa Brava nord de l’Escala a Roses no volen tenir, quan surtin al balcó, la vista llunyana d’algunes pales de molí. Per sort, comença a haver-hi reacció ciutadana, com l’anunci de la creació aquesta setmana d’un comitè científic per fer un seguiment i promoció dels parcs eòlics marins com a instruments clau de la transició a Catalunya.