«El passat ha estat dels forts,el futur serà dels sensibles»

Emocions i feina. Com casa, aquest duet?

El més important que tenim són les emocions i els sentiments. Quan estem junts cadascú hi aporta els seus i s’ha d’aprendre a gestionar-los per poder treballar en equip. El responsable ha d’entendre-ho per poder veure la quantitat de coses que passen entre les persones quan treballen.

S’ha d’estar més al cas del que passa entre les persones que de les persones en si?

De les dues coses. Tota persona té les seves característiques, però quan treballen juntes aquestes es barregen. S’han de poder estudiar les interaccions. Abans de gestionar el primer que s’ha de pensar és què estem fent, perquè pensar serveix per entendre i entendre per veure, perquè només podem veure el que som capaços d’entendre. Si tu no entens alguna cosa et passa per davant i no la veus. Quan hi entens, la veus, i com més hi entens més detalls pots conèixer. Crida l’atenció que no ens ensenyen a gestionar-nos i a gestionar els altres. Per ser pares, de les coses més difícils que hi ha, no et demanen capacitació ni pràctiques. Te’n demanen per conduir un cotxe, però no per conduir persones. Per entendre les persones només cal que seguim l’anatomia. Tenim dues orelles i una boca, per tant s’ha d’escoltar el doble del que es parla. A més, com que en tenim dues d’orelles, una ha de servir per escoltar el que ens diuen i l’altra per escoltar el que no ens diuen.

Enviem la gent d’ADE a les facultats de psicologia?

No, a ADE hi hauria d’haver més assignatures de psicologia, més hores dedicades a la gestió de les persones. De vegades oblidem que les empreses són persones i que les persones, un cop tenen cobertes les necessitats bàsiques, prefereixen sentir-se estimades que ben pagades.

No hem superat la cosificació de les persones al treball?

En absolut. Venim d’una tradició en què el més important era la feina que es feia, no les persones que la feien. En aquest sentit, la pandèmia ens ha ensenyat quin és el model de lideratge que es necessita quan es gestionen equips i persones. Abans el gestor era el que les constrolava; ara, el que les cuida. La paraula cuidar és molt peculiar, perquè no té oposada. Si cuides una persona tens una persona cuidada, si no la cuides en tens una de deteriorada, i mai no rendirà mai tot el que pot.

Fa uns dies, també a Manresa, Manuela Carmena insistia que cal «cuidar» la democràcia. Dues veus de dona i la mateixa reclamació.

És molt humanista. En el que té a veure amb els sentiments les dones ens atrevim més a parlar-ne, no ens fa por. Potser alguns homes ho viuen com una debilitat o una vulnerabilitat o com a feminitat, però és humanitat, simplement.

La pandèmia ens ha obligat a treballar des de casa i allà un ha de gestionar-se les pròpies emocions.

Sí. Ja sabíem treballar des de casa, però la pandèmia el que ha fet ha estat obligar-nos-hi, que és diferent, i això ens ha canviat molts paradigmes. Mario Benedetti diu que quan teníem totes les respostes ens han canviat les preguntes. Ens hem de reinventar en moltes qüestions, aplicar molta tecnologia que estava a l’abast i no usàvem, però no podem anar a l’extrem de conformar-nos només amb tecnologia, perquè necessitem el contacte humà, no només per benestar, sinó també per salut. Quan ens reunim, parlem, estem a prop generem oxitocina, una hormona necessària per a tots els òrgans del cos. Quan treballem davant d’una pantalla, no la generem. Això a la llarga pot ser un perjudici per a la salut.

Fenòmens com Tik Tok generen dopamina i són addictius.

I això és un inconvenient, perquè quan deixis d’estar davant Tik Tok et vindrà una baixada. Tot amb mesura és bo, en excés és dolent. La tecnologia és molt útil, però no ens l’han ensenyat a gestionar.

Una oradora que parla sobre emocions està tot el temps pendent de l’auditori?

Absolutament, veient si la gent em segueix, si ho entén. Potser és deformació professional, però permanentment n’estic pendent, per si he de fer una pregunta determinada. Em qüestiono: què he de fer jo, que hi tinc a veure amb el que està passant? Això no ens ho acostumem a dir mai, però és una pregunta molt pertinent, sobretot si hi ha moments de conflicte, perquè sempre pensem que l’origen està en un altre.

Com és treballar amb grans estrelles de l’esport, com el cas del Barça, per exemple?

Ha estat una experiència professional molt gran, molt bona. Vaig tenir la sort que vaig arribar-hi amb una carrera feta, i no hi anava a aprendre, a fer currículum, sinó a aportar els meus trenta anys d’experiència de treballar amb persones. Sorprenentment, treballar amb estrelles és igual que fer-ho amb qualsevol altra persona. Els passen les mateixes coses que a la gent anònima.

Iniesta va patir una depressió mentre vostè hi treballava. Com es gestiona un cas així?

He de dir que mai no estic mai còmode parlant dels meus pacients, però aquest és un cas excepcional perquè ell ho ha explicat en documentals i entrevistes. La gent té la idea que quan algú té una depressió és perquè recentment li ha passat alguna cosa desagradable, de salut, de feina, de família, però no necessàriament ha de ser així. N’hi ha que es van gestant amb el temps. Hi ha esportistes que han de treballar molt dur des de molt petits, lluny de la família i és quan estan realment bé quan la psique es permet fer aflorar allò que no està bé. En el cas d’Andrés Iniesta la seva depressió va arribar després del gol d’Stanford Bridge. Ho tenia tot, però deia que per a ell la vida era una cosa difícil de gestionar. A tothom li pot passar.

No parlem massa de la salut mental en els grups de treball.

Encara és tabú, però no com fa quaranta anys, quan la gent anava a les consultes d’amagat. Ara se’n parla més obertament. Hi ha gent que ha fet un treball personal, perquè ja no és vergonyant explicar que et sents trist, que tens angoixa... Abans era vist com una debilitat, ara no. El passat ha estat dels forts físicament, el futur és dels sensibles. Aquella espècie de persona que ni sent ni pateix, que no té en compte els sentiments de les persones amb qui treballa, aquell que té el punt pervers de dir «ara jo seré qui et faré sentir el patiment», hauria d’estar en la categoria de les espècies a extingir.